Gabriel Moger, un dels grans mestres de la pintura gòtica mallorquina, rebia l'encàrrec de pintar el retaule de la famosa santa Eulària. Existien, de fet, dues màrtirs dels temps de Roma anomenades Eulàlia. La de Mèrida, que morí a començaments del segle IV i la fama de la qual arribà a les esglésies de l'Àfrica, i la de Barcelona, que fou martiritzada el 304 durant les persecucions de Dioclecià i de Maximià. Però en tots els casos que és representada una o l'altra (Joan Loert, Mestre dels Privilegis...) el resultat escenogràfic és anacrònic pel que fa a usos i a costums. El mateix s'esdevé en els retaules de la Passió o en qualsevol altre història dels primers segles del cristianisme.
Els vestits, les armes, les armadures, els mobles, els habitatges i els vehicles, entre d'altres detalls ambientals, són purament medievals i demostren que existia una ignorància total sobre la iconografia grecollatina. Quelcom de semblant s'esdevenia amb els romanços que feien referència a l'antiguitat clàssica.
Els poemes, les històries, els documents sobre aquella època anterior eren només terreny dels erudits, tancats en els monestirs i només a través del romancer algunes històries de la Roma i la Grècia clàssiques es popularitzaren, especialment els temes d'Apol·loni, Alexandre, Troia... La més coneguda, conservada en els romanços de llengua castellana, fa referència a l'emperador Nero o Neró (Antium 37 dC-Roma, 68) i a l'incendi de Roma, manat per aquest, l'any 64. Aquesta peça de literatura popular, la qual és esmentada a La Celestina, i de la qual són reproduïts els quatre primers versos, diu així: «Mira Nero de Tarpeya/ a Roma como se ardía;/ gritos dan niños y viejos,/ y él de nada se dolía./ El grito de las matronas/ sobre los cielos subía;/ como ovejas sin pastor,/ unas a otras corrían;/ perdidas, descarriadas,/ a las torres se acogían;/ los siete montes romanos/ lloro y fuego los hundía./ En el grande Capitolio/ suena muy gran vocería;/ por el collado Aventino/ gran gentío discurría,/ y en Cabalo y en Rotundo/ la gente apenas cabía./ Por el rico Coliseo/ gran número se subía./ Lloraban los ditadores/ los cónsules a porfía,/ daban voces los tribunos, /los magistrados plañían,/ los questores lamentaban,/ los senadores gemían,/ llora la orden eqüestre,/ toda la caballería,/ por la crueldad de Nero/ que lo ve i toma alegría./ Siete días con sus noches/ la ciudad toda se ardía;/ por tierra yacen las casas,/ los templos de tallería/ los palacios muy antiguos/ de alabastro y sillería/ por tierra van en ceniza,/ sus lazos y pedrería;/ las moradas de los dioses/ han triste postrimería./ El templo capitolino/ do Júpiter se servía,/ el grande templo de Apolo,/ y el que de Mars se decía,/ sus tesoros y riquezas/ el fuego los derretía.
/ Por los carneros y ossarios/ la gente se defendía/ de la torre de Mecenas/ lo miraba y todo lo vía/ el ahijado de Claudio/ que a su padre parecía,/ que a su Séneca dió muerte; el que matara a su tía,/ el que antes de nueve meses/ que Tiberio se moría,/ con prodigios y señales/ en este mundo nacía;/ el que siguió los cristianos,/ el padre de tiranía,/ de ver abrasar a Roma,/ gran deleite rescebía./ Vestido en sénico traje,/ decantaba en poesía».
I en bon mallorquí, des de temps antics seguim dient, quan algú es deixa veure enfurismat, que «està fet un Nero».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.