La capitulació de Saragossa (1809)

Miquel Ferrà i Martorell20/02/06 0:00

El primer setge de Saragossa havia tingut lloc l'estiu de 1808. Aleshores la resistència agosarada dels saragossans, unida a la desmoralització que entre les tropes bonapartistes franceses havia produït la batalla de Bailén, féu que l'enemic abandonàs el setge. Restaven entre els murs de la ciutat dos milers de morts. Els herois, Palafox, Agustina, la comtessa de Bureta, Sas, Boggiero... passaven a les cròniques. Però gran error hagués estat el pensar que els francesos es donaven per vençuts. El 21 de desembre del mateix any es muntava un nou setge i altre cop, Palafox i les seves forces, entre les quals, dones i criatures, oposaren resistència als soldats del Cors, molt més enllà de les limitacions humanes, si hem de creure els cronistes, com, per exemple, Agustín Alcai de Ibieca, que el 1830 encara pogué trobar testimonis dels famosos setges. Bombardejaments, combats, una epidèmia i la fam. Tot plegat causà als defensors més de cinquanta mil baixes. Els francesos també n'hagueren de lamentar moltes. Vuit mil soldats napoleònics deixaven la vida al davant dels murs de la capital aragonesa.

Quan els vencedors entraren als carrers de l'urbs no trobaren altra cosa que ruïnes i cadàvers. Aquell mes de febrer era molt fred i les condicions atmosfèriques havien accelerat la matança. Els francesos no respectaren les condicions dels capituladors. Seguí el brutal saqueig i dos dels patriotes més destacats, Sas i Boggiero, foren assassinats. En els seus «Episodios Nacionales», Benito Pérez Galdós (1843-1920) fa la novel·la d'aquells tràgics esdeveniments...

«Jo estic mig mort. No em puc moure. Aquests homes que veig passar pel davant no semblen homes. Són prims, groguencs de cara que la pols i el fum no aconsegueixen de dissimular. Llueixen, sota celles negres, uns ulls que ja no saben mirar si no és matant. Es cobreixen amb pelleringues, i el mocadoret que cobreix el seu cap més sembla una corda. Són tan magres que hom diria que són els morts, amuntegats en el carrer de la Impremta, que s'aixequen per a rellevar els vius. A cada passa, es veuen, entre columnes de fum, moribunds, a les orelles dels quals, un frare marmola conceptes religiosos. Ni el moribund pot entendre el que li prediquen ni el frare sap molt bé el que diu. I és que la religió mateixa va desconcertada i mig boja. Generals, soldats, paisans, frares, dones.

Tots mostren la seva confusió. No hi ha classes ni sexes. Ningú no comanda ja i la ciutat es defensa dins l'anarquia. No sé el que em passa. No em digueu que segueixi contant, perquè ja no hi ha res. Ja no hi ha res per a contar, i el que veig no sembla cosa real, i es confon dins la meva memòria el que és veritable i el que he somniat. Estic ajagut a un portal del carrer de l'Albarderia i un tremolor de fred em corre del cap als peus; la meva mà dreta és com un embolcall sagnant i llotós. La febre em crema i així i tot voldria tenir forces per acudir al foc. No són cadàvers tots els que hi ha al meu costat. Allargant la mà en toc un i és viu encara...».