Una Índia napoleònica? (1808)

Miquel Ferrà i Martorell19/01/06 0:00

L'emperador, Napoleó Bonaparte, no mancava de somnis alhora que tocava, igualment, amb els peus a terra. Entre aquelles immenses curolles hi havia la d'apoderar-se de la península indostànica i ho pretenia fer en aliança amb el tsar de totes les Rússies. Aquell mes de gener, l'emperador escriu una carta al tsar Alexandre i li proposa la formació d'un exèrcit russofrancès amb el qual ha de conquistar, si el destinatari hi està d'acord, l'Índia. Però sembla que aquesta idea no era nova. Ja el 1786, Mirabeau, el revolucionari francès, demanà al tsar de Rússia que ajudàs França en la conquesta de l'Índia i l'ofensiva napoleònica contra Egipte estava considerada com el primer pas envers la destrucció dels britànics a Àsia. En caure aquella campanya bonapartista a la Mediterrània oriental, Napoleó va escriure a l'emperador Pau I, a Sant Petersburg, animant-lo a avançar sobre l'Índia i fent-li promesa de proveïment d'homes, armes i queviures. El tsar Pau hi degué estar d'acord, puix que envià el general Orlov, ataman dels cosacs del Don, a París, per tal de concretar accions. Però el general Orlov no pogué passar dels Urals. La causa: Pau I havia estat misteriosament mort i els seus assassins encara avui són ignorats. Existien ja en aquell temps uns serveis secrets britànics tan efectius?

La carta de Bonaparte restava pel moment paper mullat.

Allà on deia al tsar: «Totes les riqueses de l'Índia seran vostres com a recompensa de l'expedició. Rússia podrà obtenir tresors i comerç, i pegarà un cop a l'enemic enmig del cor. Us faig arribar tots els mapes. Tots aquells dels quals puc disposar. Observareu que només arriben fins a Jiva i l'Oxus. Però l'aliança russofrancesa restava interrompuda i Bonaparte hagué d'insistir. Tanmateix es va refer poc després, quan Napoleó es reuní amb el successor de Pau, Alexandre I, a Tilsit, Prússia oriental, el 1807. A l'Índia, els expedicionaris francesos només pogueren ocupar alguns punts marítims. Llavors, deu anys després, el 1818, els britànics guanyaven la guerra al gran imperi Maratha, el sud de l'Índia central, i d'aquesta manera, el darrer desafiament contra els colonitzadors anglesos esdevenia fum. Així ho explica Louis Fischer, el biògraf de Gandhi, tot afegint que «havia acabat a l'Índia l'època de sang i saqueig. L'ideal d'Anglaterra d'un govern honest es va transmetre a l'administració britànica de l'Índia. Els britànics dugueren aigua a diversos deserts i milloraren les comunicacions. Molts dels funcionaris britànics, al cap de vint o trenta anys de servei a l'Índia, deien trobar-s'hi com a ca seva, i com a estrangers a Anglaterra quan hi retornaven. Estimaven l'Índia.

S'hi consumien tant espiritualment com físicament tot tractant d'arranjar feixucs problemes...».