L'home i la natura (1841)

Miquel Ferrà i Martorell15/01/06 0:00

Es posa en marxa als Estats Units la «Brook-Farm» dels «Trescendentistes», on es viu en comunitat enmig de la natura, en despoblat, amb els béns comuns i compartits. Un precedent de les «comunes» hippies, només que amb la diferència que els seus membres fan vida independent de tota l'altra societat, a l'oest del país, mitjançant el sistema de la granja col·lectiva. Però el veritable inspirador de la vida en el si de la natura fou, sens dubte, Henry David Thoreau (1817-1862), nordamericà, del qual ens explica Max A. Wyss a la seva obra Zurück zur Natur (1976) que «Thoreau va viure a una granja agrícola, vora un llac, en els boscos de Concorde, Massachussets, absolutament totsol, durant dos anys, i només amb dependència de si mateix, pel que feia a la seva alimentació i manteniment. Esporàdicament rebia alguna visita d'amics i curiosos o feia algun petit viatge a Concorde. Fou una autèntica vida monacal, voluntàriament escollida, al marge de la civilització. Un assaig de vida natural íntegre, que significava una renúncia a totes les formes i costums normals de la vida, però que alhora, es basava en aquella mateixa cultura que havia abandonat. L'àmbit en la qual es desenvolupà la seva experiència, era la granja prestada per un amic. Alhora li havien prestat tots els elements que necessitava: les fustes per a fer totes les seves instal·lacions, la destral o els útils de pesca. S'aprofitava de la mateixa cultura, dels quals valors dubtava. Aixi i tot, en la seva il·lusió, aquesta forma de vida natural donava els seus fruits al místic naturalista, com ell mateix s'anomenava».

En va treure un llibre: «La vida en els boscos».
Són uns textos en forma de diari. Observava la natura, explicava els avantatges de la solitud, s'entusiasmava amb uns paratges que la mà de l'home no havia pogut fer encara malbé, no enyorava de cap manera les normes i els convencionalismes socials i conten que, fins i tot, havent acabat la seva carrera universitària fa fer la renúncia a cobrar-se el diploma acreditatiu. No llegia periòdics, ni anava als serveis religiosos i no volia pagar aquells impostos que li semblaven injusts, motiu pel qual, més d'una vegada, va haver de conèixer la presó. Un els consideraven rebel, d'altres un revolucionari romàntic. Aquest model de vida, que per altra banda ja havien adoptat antigament els eremites cristians, com Sant Antoni Abat, entre molts altres, va atreure, també, a aquella mateixa contrada de Concorde, el poeta i filòsof Ralph Waldo Emerson (1808-1882), enemic del Calvinisme i dels Puritans.

De la vida dins la natura en total solitud en parlava Rousseau i dins el mite literari, Daniel Dafoe amb el seu personatge Robinson. Però a diferència dels personatges esmentats, Robinson es manifesta com un home profundament social, que a manca de presència humana, perdut dins la seva illa, ha de dialogar amb els animals que domestica. La pregunta és: Val la pena perdre's dins la natura i defugir el contacte de la gent?

Wyss ens diu, d'alguna manera, que aquest tipus de vida és com fer una immersió dins un estat religiós, sense intermediaris i lliçons prèvies: «No es pot descobrir tot l'encís de la natura si no hi acudim amb els ulls ben oberts, amb una disposició totalment receptiva. Amb les orelles netes de tot soroll de la ciutat. Aleshores podrem sentir mil sons i cançons noves i tindrem sensacions mai gaudides».

Potser sí.