La independència de Portugal (1668)

«Els tres Estats d'aquests regnes de Portugal, junts en aquestes Corts, on representen aitals regnes, i tenen tot el poder que en ells hi ha, han consultat, i decidit, fer Acord per escrit, signat per tots, com el dret d'esser Rei, i Senyor d'ells, pertanyia i pertany al molt alt i molt poderós senyor Don Joan, el IV d'aquest nom, fill del Sereníssim Senyor Don Teodosi, Duc de Bragança, i nét de la Sereníssima Senyora Donya Catalina, Duquessa del mateix Estat, filla de l'Infant Don Duarte, i néta del molt alt, i molt poderós Senyor Rei Don Manuel. Per tant, després que el dia primer de desembre de l'any passat de 1640, fos per primera vegada aclamat per Rei en aquesta ciutat de Lisboa, i en totes les altres del Regne, i jurat, i aixecat en aquesta mateixa Ciutat el quinze d'aquell mateix mes: ajuntant-se en aquestes Corts els tres Estats, i celebrant-les solemnement el 28 de gener de 1641, han resolt que seria convenient per a major perpetuïtat i solemnitat de la seva feliç aclamació, i restitució al Regne, que estant ara tots plegats en nom del mateix Regne, fos fet aquest acord per escrit, on el reconeixen i obeiexen per Rei legítim, i Senyor, i li retornen el Regne que era de son pare i avi, emprant per a això fer el poder que el mateix Regne té per a fer-ho així, i determinar-lo, i declarar-lo, en justícia».

Es consumava aquella independència.
«Assento feito em Cortes pelos tres Estados dos Reynos de Portugal, da acclamaçao, restituiçao e juramento dos mesmos Reynos ao muito Alto e muito Poderoso Senhor Rey Dom Joao IV deste nome».

Acabava dient el text original.
Però Portugal, que ja havia establert quin Estat era a Aljubarrota el 1385, proclamava aleshores de bell nou la seva voluntat de fer el seu propi camí, sense patrocinis exteriors. És clar que això de demanar la llibertat «nacional» s'esdevenia igualment en altres territoris de la Corona espanyola, com Flandes, Nàpols o Catalunya.