El militar Mangada és absolt (1933)

Miquel Ferrà i Martorell24/08/05 0:00

A Carabanchel, el tinent coronel Julio Mangada s'enfronta amb el general Goded, la qual acció li suposa esser empresonat i processat pels delictes d'insult de paraula a un superior, i de passada, contra l'honor militar. Puix que de paraules no havien anat més enllà els fets. Detingut a finals de juny de 1932, quedava en llibertat condicional l'agost del mateix any, però no seria absolt fins l'agost de l'any següent. Des del 1931 i fins al començament de la Guerra Civil, l'Espanya republicana era constantment amenaçada per elements feixistes, sobretot els que pertanyien a l'UME, que volien un canvi radical en la política del país. Mangada va denunciar un cop i l'altre aquest estat de coses però ningú, en el govern, no li feia cas. Si d'alguna cosa greu es pot judicar la Segona República Espanyola ha d'esser, en primer lloc, la d'esser cega i sorda. Un periòdic feixista, «La Conquista del Estado», era llegit a les casernes per molts oficials. Aquesta publicació, de la qual era director i fundador Ramiro Ledesma Ramos, s'autoqualificava «Semanario de lucha y de información política» i en portada duia articles com aquest:

«España, hoy. Carta al Comandante Franco. Hay que hacer la Revolución. La Revolución que haremos: La revolución no está hecha, ha dicho usted, intrépido y magnífico comandante Franco, y luego lo ha repetido su superior el Ministro de la Guerra, señor Azaña. En efecto, señores, y ésta es nuestra única esperanza. Pues esa revolución no hecha la haremos nosotros, los jóvenes, los nuevos revolucionarios, sin retroceder ante los fusiles burgueses del Gobierno liberal de la República».

La Guerra Civil i la caiguda de la República eren doncs aspectes més que cantats per part d'aquella dreta que es mirava en Hitler i Mussolini. Es lamentava Mangada: «Ah! la juricitat! Per causa d'aquesta vaig resultar el culpable de tot el que s'havia esdevingut en el campament de Carabanchel, de la sedició provocada i desenvolupada per tres generals amb comandament, i amb les seves tropes, i amb els futurs oficials de l'Exèrcit als que la sedició sabria aprofitar, i que, en veritat, han aprofitat i l'aprofiten bé; dins aquesta jo m'hauria ofegat, com el darrer simi, en una presó, si no m'hagués tret d'aquesta la Juridicitat popular».

Els mots de la rebel·lió militar eren tan clars com aquests altres paràgrafs de «La Conquista del Estado»: «Por esto sería fatal que nuestro pueblo, cuando apuntan por el horizonte los clarinazos que anuncian sus deberes para con el mundo en este siglo, se entregase definitivamente a festejar el triunfo bobo de los viejos santones republicanos. No. Con el mismo coraje que lanzó por la borda a la Monarquía debe hoy vigilar su propio destino». Paraules que els republicans havien de veure prou perilloses i en verinades. En lloc d'això, tancaven el denunciant a la presó. Com en aquells episodis bíblics, quan es matava el missatger.