El poeta del temps (1125)

En morir, Omar Khayyam, el gran poeta oriental que tenia la seva casa de les Estrelles a Korasan, puix era alhora un extraordinari investigador dels misteris astronòmics, deixà com a principal llegat la seva poesia bàquica (Rubaiyat) i un complicat calendari. Pel que fa a la poesia bàquica, destinada a lloar les excel·lències del vi i de l'amor, tot i que l'alcohol és prohibit en la llei corànica, la seva obra és paral·lela a la que fou desenvolupada a al-Andalus, com són els casos d'Ibn Hisn, Mutamid, Avenzoar, Ibn Lubbal, al-Talig, Ibn Suhayd, Ibn Sirach, Ibn Baqi, Ibn al-Saqqat, Idris ben al-Yaman, Ibn Jafacha, al-Rusafi, Safwan ibn Idris, Abu Zakariyya el-Hafsi... i molts altres. Tornant al tema cronològic recordem que el calendari dels musulmans començà el 622 del còmput julià i que el primer dia de l'any 1 de l'Hègira fou el 16 de juliol del 622. Aquest dia ja n'havien trascorregut 621'54 del còmput julià. Com que el calendari islàmic és típicament llunar, el primer dia de cada mes correspon a un noviluni. L'any consta sempre de dotze mesos que són comptats alternativament de 30 i 29 dies. Això vol dir que els dotze mesos de l'any sumen, en total, 354 dies. Tanmateix es fan servir també els anys embolísmics o emplenats que tenen un dia més que els comuns. El darrer mes de l'any, per tant, compta trenta dies en lloc de 29 i així, l'any embolísmic té una durada de 355 dies. Cada període de 30 anys forma un cicle compost per 19 anys comuns i 11 embolísmics, els quals es distribueixen de la forma següent: anys comuns de cada cicle són 1, 3, 4, 6, 8, 9, 11, 12, 14, 15, 17, 19, 2O, 22, 23, 25, 27, 28 i 30. Els embolísmics són els altres, és a dir, 2, 5, 7, 10, 13, 16, 18, 21, 24, 26 i 29. Dins aquesta cronologia anual són distribuïdes les principals festes religioses: el dia del Sacrifici, la Pasqua Gran, al-Aschur, la Fuita del Profeta o Hégira, el Naixement del Profeta, el Ramadam, la Pasqua Petita... Els noms dels mesos tenen també una profunda significació. El «moharrem» és el mes sagrat. El «záfar» és la marxa cap a la guerra. El «rabbi 1» i el «rabbi 2» simbolitzen la primavera. El «Yamuda 1» i el «Yamuda 2» la sequera. El «Reyéb», respecte i abstinència. El «Xaban», germinació. El «Ramadan», gran calor. El «Xual» aparellament dels animals. El «Dulkada», descans. El «Dulhiya», peregrinació. És clar que la mobilitat dels mesos no coincideix sempre amb les climatologies i el pas de les estacions com les coneixem a occident. Així, és el propi Omar Kayyam que en els versos LXXXI del «Rubaiyat», ens diu: