Comerç islàmic-balear (1331)

Segons escrit datat el 1331 podem comprovar que les relacions comercials entre senyors moros del nord d'Àfrica i armadors o patrons mallorquins, en qualitat de socis, no era cosa estranya. Així, per exemple, el visir de Tlemcen, Hibal, posseïa part d'una de les nostres naus, una coca, i Jaume Castelar, el juny de 1301, venia al senyor de Ceuta, Sidi Bocalip, una quarta part de l'embarcació «Sant Jordi», de la qual era patró. Detalls com aquest ens indiquen que els nostres mariners estarien ben familiaritzats amb els costums islàmics, i a més de disposar de cònsols i representants a ciutats del Maghreb, com una famosa «Companya», petita societat mallorquina, que el 1302 disposava de factors a la ciutat de Bugia i essent propietària d'una gran nau, comerciava amb els ports marroquins de l'Atlàntic. Aquestes naus, per altra banda, tan exposades a robatori i saqueig, no anàven mai desarmades. En aquest cas, podríem dir que abunda l'embarcació Santa Maria de Natzaret, que el 1292, era proveïda pels seus armadors i segons contractes, «amb bon aparell de pals, antenes, àncores, màquina de guerra, un parell de barquetes, dos jocs de timons, trenta mariners i cinc servents (o soldats) amb cuirassa, capellina de ferro, dues ballestes de peu i una d'estrep, així com de tres-centes sagetes. No sempre estaven d'acord en aquella «cordial entente» entre mallorquins i musulmans les autoritats reials que marcaven qui era amic de fiar i qui adversari. Segons això, el 1375, l'enemic «eren els reis pagans o sarraïns i els vassals d'aquests, amb excepció dels de Fes i Granada, el jutge d'Arborea i els seus súbdits, així com els placentins».