El joc d'escacs (1499)

Miquel Ferrà i Martorell26/06/05 0:00

A finals del segle XV apareix el primer tractat sobre el joc d'escacs reformat o modernitzat a Occident. El seu autor nom Lucena. Però el 1512 és publicat el del portuguès Damiano Pedro i, tanmateix, serà entre aquests dos especialistes que es podran establir les bases de la teoria del joc des d'aleshores en endavant. Els orígens de tan universal entreteniment es perden en la fosca del temps, però l'arqueologia ens assegura que ja es practicava a l'Índia vers el segle V abans de Crist. Passà, llavors, a Pèrsia i, seguidament, fou divulgat pels àrabs a tots els indrets de les seves conquestes i dominacions. A la península Ibèrica, i és de suposar que també a les Illes, fou certament practicat entre les classes cortesanes i nobles. No és estrany que Alfons X el Savi, de Castella, fes traduir i adaptar diversos tractats musulmans sobre aquest i altres jocs de taula. Com ja hem indicat en altres punts, el joc d'escacs entra fins i tot dins els arguments del Romancer castellà, com en el cas de «Fajardo». Aquest Pedro Fajardo era governador de Múrcia i molt bon amic del rei moro de Granada, el seu veí.

Múrcia havia estat també un important Regne musulmà, amb freqüents relacions amb la Mallorca islàmica. En el segle XI, es constituí en Estat independent, però el 1091 era conquistat pels almoràvits i el 1172 pels almohades. Jaume I, el Conqueridor, se n'apoderà el 1266 i el cedí al seu gendre, el ja esmentat Alfons X, el qual, conservant-li el títol de Regne, l'integrà a les seves possessions. El romanç sembla voler donar a l'anècdota un caràcter fabulós i oriental: «Jugando estaba el rey moro/ y aun al axedrés un día/ con aquesse buen Fajardo/ com amor que le tenía./ Fajardo jugaba a Lorca,/ y el rei moro Almería;/ xaque le dió con el roque;/ el alférez le prendía...».

Una escena semblant es desenvolupa entre Moriana, esposa presoner del rei moro Galvà i el seu marit...

«Moriana en un castillo/ juega con el moro Galvane;/ juegan los dos a las tablas/ por mayor placer tomare./ Cada vez que el moro pierde/ bien perdía una cubdade/ cuando Moriana pierde,/ la mano le da a besare...».

El cicle dels escacs no acaba aquí. També prenen seient com a jugadors, en aquest llarg cançoner de l'Edat Mitjana, Alfons VI i el rei al-Motamid de Sevilla o Mudarra i el rei de Segura...

El joc, per altra banda, ha donat expressions al nostre llenguatge popular com «fer escacs», que és posar-se en bona situació per a vèncer algú; o «estar en escacs», que vol dir estar sota amenaça.

Com a motiu heràldic, l'escaquer abunda en la nostra història, ja sia com a element ornamental àrab o morisc, o en les armes familiars cristianes com les dels llinatges Pujades, Sabater, Salom, Villalonga, etc.