El crític d'art Pradel aprofundeix a Es Baluard en la figuració narrativa

Després de sofrir tota la violència i l'opressió dels totalitarismes i el bany de sang de les guerres mundials del s. XX, els moviments d'avantguarda servils al poder establert que venien un futur feliç es dilueixen als anys seixanta. «Succeí una cosa bastant estranya», digué Pradel, «una generació decideix no inventar un futur feliç, que disfressàs la desfeta i el mal moment, no inventar un nou segle XX, sinó assassinar els seus pares immediats». No es tractava, digué l'expert, de «fer net, sinó més aviat de tancar el parèntesi obert per les avantguardes». Sorgí així l'art povera a Itàlia i eMinimal art als Estats Units, moviments quasi paral·lels a la figuració narrativa que emergia des de París. Amb aquesta, es reivindicava la pintura per contar coses que la història sublim situava vora la quotidianitat. Es «mataven» els conceptes formalistes de Marcel Duchamp com «l'enemic a batre perquè tornàs a aflorar la pintura». Aquí se situa Erró, un artista per lluitar contra la uniformització del món sense obviar la seva insolència i menyspreant les constriccions efímeres del sistema.