El convent de Sant Domingo (1837)

Miquel Ferrà i Martorell05/03/05 0:00

En pujar la costa de la Seu, feta a imitació de les escales senyorials de Raixa, deixam a mà dreta la torre dels Caps, que és una reconstrucció tardoromàntica de la talaia primitiva i on s'exposaven les testes dels malfactors escapçats al patíbul públic pel botxí. Les cròniques han deixat molts noms dels qui patiren aquell suplici per part de la Justícia reial, com el bandoler i cap de quadrilla armada Onofre Cambres (1610) o Julià Amer Castellà, d'Inca, per assassí, el mateix any. No tenien millor sort els esclaus fugitius o aquells altres que atemptaven contra els seus amos. Continuam pujant escalons i a mà esquerra hi tenim el palau de can March, d'estil clàssic, edificat el 1940 i que ocupa el solar on estava el convent de Sant Domingo, obra de fra Miquel Fabra, que va venir a la Conquesta com a confessor del rei Jaume I. El monarca, molt agraït al frare per haver guardat amb els almogàvers el palau reial, li donà terres prop d'aquest alcàsser, on pogués fundar un monestir del seu orde. Per la seva implicació en els processos inquisitorials, el poble, sota el signe del liberalisme, destruí el convent, gòtic, amb elements mudèjars i que a més de la gran església, destacava per la seva sala capitular, refectori i porteria. Però no seria just, en aquest punt, deixar de parlar del savi dominicà Ramon Martí, col·lega i contemporani de Ramon Llull, del qual explica Joan Vernet la semblança següent:

«Llull anava tan impregnat de la cultura musulmana que va voler demostrar el cristianisme amb els mateixos arguments apologètics que emprava l'Islam per a defensar les seves veritats. Un d'aquests arguments era el dogma de la inimitabilitat de l'Alcorà; aquest llibre estava tan ben escrit -com a paraula divina- que cap ésser humà no era capaç d'imitar-lo; també Llull, en els Cent noms de Déu s'esforçarà per a trobar un estil que sobrepassi el de l'Alcorà».

Lector habitual de Ghazzâlî, del qual en va resumir la Lògica en català, es deixà influenciar per la prosa rimada dels autors àrabs que apareix tan sovint en els seus llibres i que, més tard, infiltrada a Castella, serà emprada per l'arxipreste de Talavera. Ell accepta, a més, les idees musulmanes sobre l'oració mental que exposa en el seu llibre Oracions de Ramon, i la conversió en fórmules matemàtiques de la lògica abordada per alguns autors nord-africans. Si el franciscà Llull s'havia format intel·lectualment a Mallorca i a l'Àfrica del Nord, el dominicà Ramon Martí, deixeble de Sant Albert el Gran a París, va fer els seus estudis d'orientalisme a Múrcia, on existia una escola dominicana amb aquestes finalitats. La seva competència sobre temes àrabs fou tan gran com la que tenia sobre matèria hebraica. Així ho mostra en el seu Pugio fidei adversus mauros e judaeos (1278). Els dos autors, Llull i Martí, influenciats per Ghazzâlî i enemics d'Averroes, establiren sòlidament les bases d'una futura confrontació intel·lectual del Cristianisme i de l'Islam. Els devem la introducció a l'Occident de les lluites ideològiques en deguda forma acceptades en el pensament cristià, que dividien el món musulmà i també jueu, entre partidaris i adversaris de Maimònides».