Mor el paleontòleg Dubois (1940)

Miquel Ferrà i Martorell17/12/04 0:00

Mor a Halen, Bèlgica, el paleontòleg holandès Marie Eugene François Thomas Dubois (Eijsden, Països Baixos, 1858). El 1899 havia estat nomenat professor de la universitat d'Amsterdam, tasca a la qual dedicà els darrers anys de la seva vida. Però sembla que ja en els anys de la vellesa va perdre el seny. Potser com a resultat de tanta controvèrsia en el decurs dels seus descobriments darvinistes. Així, quan tot el món antropològic estava convençut que el famós home de Java o «Pithecanthropus» era un home primitiu, ell, tot anant contra les pròpies teories, s'entossudí a afirmar que aquelles restes d'esquelet eren només els d'un simi.

Essent jove, després d'haver estudiat medicina i història natural, s'interessava en el problema del «missing link», és a dir, en la teoria de Darwin i de l'evolucionisme, l'anella de la cadena que es troba perduda. Les primeres proves per demostrar l'evolució humana es fonamentaven en les eines primitives de pedra i la presència de restes humanes, però testimonis fòssils no n'hi havia encara. Hi havia ossos dels homes del Neanderthal, descoberts el 1850, però qualsevol investigador pensava que n'hi havia d'haver molts més antics. Era precís trobar uns fòssils marcadament més primitius que l'home i més avançats, alhora, que els simis. Dubois es proposà de trobar-lo. Sabia que Àfrica era el lloc on habitava el gorila i el ximpanzè. I al sudest d'Àsia l'orangutà i el gibó. Dues zones on es podia explorar i cercar aquella anella perduda que el món científic exigia. Dubois feia el seu servei militar quan el 1889 fou comissionat pel govern per tal d'investigar uns dipòsits fòssils a Java, aleshores colònia holandesa. Aquella avinentesa li semblà fantàstica. Efectivament, en pocs anys, descobrí un crani, un fèmur i un dentam d'home primitiu. La calavera era molt més gran que la dels simis existents i més petita que la de qualsevol home. Les dents eren quelcom intermedi entre les del simi i les de l'home. Dubois batià l'home primitiu d'aquelles restes, «Pithecanthropus eructus» i publicà amb tots els detalls com era la seva hipòtesi el 1894. Això originà una gran polèmica. El tema de l'evolució de l'home tenia encara molts enemics. I la gelosia d'altres científics mediocres es deixà sentir igualment. Jo sempre he pensat que bona cosa és que Déu ens alliberi dels mediocres i com deia Mariano José de Larra, que no ho era, «pels mediocres és millor negar les coses que assabentar-se d'elles». Tanmateix altres descobriments similars que es feren, passats uns anys, a la Xina i Àfrica, demostrarien que Dubois tenia tota la raó. Els envejosos hagueren de tòrcer el coll i callar. L'evolucionisme ja no era una qüestió teòrica. Només la nostra ànima, cas d'existir, és a imatge de Déu.