L'art de festejar (1889)

Miquel Ferrà i Martorell15/12/04 0:00

Josep Melià Ques, que fa bona aquella dita «de tal arbre, tal empelt», en el seu llibre El futur de la nostra identitat, analitza, molt acuradament, la «generació X», nascuda entre 1965 i 1975, hereva dels hippies d'Eivissa, «que consumeix drogues més fortes, més cares i més letals, l'hereva dels Beatles, que escolta música més potent, amb lletres més dures i missatges més negatius... La generació hereva d'un ensenyament que rebutja l'humanisme i la saviesa i aposta per l'especialització, per la sectorització del coneixement. La generació que es passa els caps de setmana fins a les set del matí a les discoteques. La que ha trencat, definitivament, amb l'Església com a religió i modeladora dels comportaments socials... Una generació que no marxa de casa fins als trenta i busques, que no té un esperit de sacrifici gaire desenvolupat, i en què la comoditat i la llei del mínim esforç tot ho envaeix, en què un dels somnis és ser funcionari tot connectant aquesta condició amb la manca de responsabilitat i de sacrifici...».

És clar que no tothom d'aquella fornada és així i ho reconeix molt bé el nostre autor, però sempre hi ha uns trets més o menys comunals aplicables a un sector poblacional més important del que els poders públics voldrien. No els pares. Els pares tenen el que han sembrat i han cercat en la majoria dels casos.

Diferents eren les coses en temps dels rebesavis. Mallorca era just una altra cosa. Una societat agrícola pobra i exportadora d'emigrants. Aquell mes de desembre del 1889, mossèn Antoni M. Alcover enllestia la seva rondalla Un festejador, que demostra que aquell jovent de finals del segle XIX era la cara oposada, i tampoc desitjable en aquestes altures, de la generació X.

«Això era una mare que tenia un fill, bajoca de tot, que havia de nom Pere. Ja havia doblegats es trenta, i no era estat capaç mai d'escometre cap al·lota. Sa Mare li arribà a dir:

-Hauries de veure si vas a festetjar qualque poc!
-Si jo no sé que tenc de dir! -Va respondre ell.
-Mira, digué sa mare des cap d'un parell de dies, ses raons sien acabades; a festetjar has d'anar, surta d'alla on surta.

-I a on voleu que vaja?
-Bon re-cotri! Ves a na Maria-Aina des fil.
Na Maria-Aina des fil era fia d'una que per temps era estada veinada seua...»

Tanmateix el tal Pere és prou curt per «ficar la pota» a cada visita que fa per a veure la que hauria pogut esser la seva estimada. Diu el que no ha de dir i xerra quan no ha de xerrar. El final de la historieta no pot esser més demolidor. La família de l'al·lota desitjada, «quan el sentiren, s'afuaren a ell; li varen dir ses mil llàstimes, li feren ses galtes vermelles de galtades, i l'acompanyaren fins a devora ca-seua amb dues vergues de bou. De s'atupada va haver de jeure vuit dies, i li espessaren de tot ses ganes de tornar a festetjar; i en veure casa d'al·lotes, voltava. Gat escaldat, d'aigo freda tem».