Els cementeris de la Roqueta (1887)

Miquel Ferrà i Martorell29/10/04 0:00

El que es diu a si mateix «periòdic independent» que sortirà a rotlo, per tots los presents, cada dissabte, aquell 29 d'octubre, en el seu número 44, dedicava part de la seva temàtica als nostres cementiris i així hi podem llegir que «ara que mos arrambam a sa diada en que aquests llocs sagrats solen esser concorreguts, no vendrà malament dir-ne quatre paraules sobre alguns que en tenim a la memòria. Per aquest pic deixarem anar Son Til·lo perquè ja seria hora de jubilar-lo i de començar ses obres des seu engrandiment. D'això se'n parla fa més que devers una quinzena d'anys. L'heu vista i l'heu llegida sa Memòria que s'ha publicada no fa molt, demostrant que dins Son Til·lo ja no hi caben pus cadàvers? Noltros, a sa Revista Balear de 1872 ja ho fèiem avinent, això mateix, en termes ben llampants. Esperem a veure si aquest pic se ferà prest qualque cosa encertada. Per los presents, en bones mans està es pandero. Respecte des cementeris de ses nostres poblacions rurals, tant hi ha que advertir sobre sa seua situació, qualitat de terrer, sistema de sepultures i policia, que en deixarem gran part dins es tinter, i ja ho consideran si volenm es seus respectius interessats. Just n'esmentarem alguns, per mostra, i bastaran:

Es cementeri d'Artà només té un defecte: ara d'hivern, per enterrar es morts dins sa fossa comuna los posen en remull. Volen dir que ses aigües que trescolen per davall sa terra, pugen molt més a munt que es clots. I hi sol haver ses seues, perquè es morts no fassin es mort surant damunt ses aigües. Remei d'això: pujar es nivell des solar a força de tirar-hi terra, després d'obrir-hi moltes i amples síquies per dedins i revoltant dit cementiri, per dirigir ses aigües, amb aquest drenatge, rost per avall, a un terrer més baix i permeable, poblat tot d'eucaliptus... Es (cementiri) de Sa Vileta, amb ses tombes distribuïdes a modo de teatre romà, espera una porxada on puguin prender-hi redós, quan ploguent aigües o brasses, hi arriben morts i cansats es vius que damunt s'espatla els traginen. Dipòsit de cadàvers? Ni fonaments! Oratori o capella? Ara li fan es mànec! A aquestes menudències les substitueix un petit casull, on guarden ses eines i materials. En canvi s'hi esbaldregaren trossos de paret, de nou en nou, hi sembraren figueres i hi enterraven dins sepultures fetes en diumenge i a babel·lana. Llavors se n'incautà s'Ajuntament de Palma. Valga això!».

I així, la revista, parla d'altres cementiris de la part forana, com Binissalem i S'Arracó, criticant-ne les mancances. Es refereix llavors al Camp Sant d'un poble del qual no diu el nom, allà on «ses tombes mostren inscripcions bajanes i farcides de desbarats garrafals, posant-ne una per mostra: »AGI DESC ANSA JAI ME MASYL OSCU IOS AÑO DE 1869»... I a un altre article titulat «Lamentacions d'un mort», el redactor fa dir a un suposat difund: «Fa quatre anys que visc tranquil·lament col·locat dins aquest nínxol. No tenc necessitats. No em falta res. No tenc enveja a ningú. No pag contribucions. I amb una paraula, som feliç...».

I és que en aquells temps, quan Bécquer feia els seus poemes romàntics d'inspiració mortuòria, els nostres cementiris mereixien una millor sort: «Cansado del combate/ en que luchando vivo,/ alguna vez recuerdo con envidia/ aquel rincón oscuro y escondido./ De aquella muda y pálida/ mujer, me acuerdo y digo:/'Oh, qué amor tan callado el de la muerte!/ Qué sueño el del sepulcro tan tranquilo!».