La mort de sant Francesc (1226)

Miquel Ferrà i Martorell04/10/04 0:00

Tal dia com avui, un dissabte, moria un dels sants més significats de l'Europa meridional i de la conca mediterrània, de gran devoció i tradició a Mallorca, sant Francesc d'Assís, nascut en aquella ciutat italiana de la província de l'Úmbria el 1182. Fundador de l'orde que duu el seu nom i a la qual va pertànyer, entre molts altres mallorquins, fra Juníper Serra, en el segle XVIII, moria en el convent de la Mare de Déu dels Àngels i diu, sobre aquells moments, un dels seus biògrafs, Jean Croisset, que «tot d'una que el sant va saber quina seria la data de la seva mort, s'escampà per aquelles contrades quin santuari havia de recollir les seves despulles. Tanmateix ell va dir que volia esser soterrat a Assís... En arribar al convent, demanà que li llevassin la túnica i l'ajaguessin en terra per a morir nu i pobre a imitació del seu Mestre. Així ho feren, però el pare guardià agafà una túnica vella i una corda i li va dir: Us don d'almoina aquest hàbit com quan es dóna alguna cosa a un pobre. Posau-vos-el, puix que em deveu obediència. Es cobrí així el sant la seva nuesa i es va veure envoltat de tots els seus frares, que ploraven, vessaven llàgrimes i aixecaven les mans al cel...»

Sant Francesc els pregà de conservar l'ànima de la institució, de guardar amb tota puntualitat les normes que s'havien proposat servir, que mai no renunciassin a aquella rigorosa i perfecta pobresa, que conservassin fidelment la seva fe cristiana i que sempre, entre d'ells, dominàs el sentiment de la caritat per damunt de tota altra consideració. Llavors, en un gest quasi solemne, sant Francesc va estendre els seus braços en forma de creu i demanà a alguns dels seus germans que li volguessin llegir alguna pàgina evangèlica. Fou un fragment de l'evangeli de sant Joan. Llavors, ell, encara amb el cap clar, recità, amb veu molt apagada, el salm CXLI: «Voce mea ad Dominum clamavi...».

Així estant, expirà. Tenia quaranta-cinc anys d'edat. N'havia complits vint-i-nou de la seva conversió i dinou de la fundació del seu orde monàstic.

Continua dient el biògraf esmentat que «no es sentien pels carrers d'Assís més que aquestes paraules: El sant és mort! Foren portades les seves despulles, primer al convent de Sant Damià, que era el de les monges de santa Clara i d'allà fou conduït, triumfalment, al de Sant Jordi, on havia rebut el baptisme i on fou soterrat».

Li atribuïren molts miracles i fets prodigiosos. Tant fou això que dos anys després de la seva mort, el papa Gregori IX, abans cardenal Hugolino, el canonitzà a la ciutat mateix d'Assís.