Revolucionaris i octubristes (1917)

Miquel Ferrà i Martorell01/10/04 0:00

Un es pregunta per què el mes d'octubre, vuitè mes de l'any segons el compte dels antics romans i desè del calendari actual, ha estat tan prolífic, al llarg de la història, en pronunciaments i revolucions. Potser la data més sonada fou aquella del 1917, quan a començament de mes, Lenin entrava clandestinament a Rússia i pocs dies després el comitè central bolxevic votava la insurrecció armada. Els revolucionaris guanyaren de seguida per a la seva causa la guernició de la capital, Sant Petersburg i els mariners de Kronstadt. Al cap de tres setmanes tots els punts estratègics eren en poder de la guàrdia roja, formada per obrers armats. Caigué el govern provisional i el II Congrés dels soviets ratificà els decrets presentats per Lenin entre els quals hi havia el de l'expropiació immediata i sense indemnitzacions de totes les propietats agrícoles. Deu dies més de combats donaven als revolucionaris el control total del poder. Aquest procés posava fi al règim tsarista i consolidava el primer Estat socialista.

Un altre mes d'octubre, el de 1905, els bolxevics havien decretat una vaga a Moscou que ben aviat es generalitzà a tot el país i Nicolau II es veia obligat a publicar un manifest on prometia llibertats cíviques i una assemblea legislativa, la Duma. Aleshores, els partidaris de la monarquia constitucional reberen el nom d'octubristes, basats en aquell manifest imperial on es declarava també la llibertat de reunió i associació. Els octubristes col·laboraren amb Piotr Arkadievich Stolipin (1826-1911), ministre de l'interior el 1904 i que fou nomenat president del Consell després de la primera Duma. Exercí una forta repressió contra les forces d'esquerres, tot posant en marxa tribunals militars i restringint les llibertats de premsa i reunió, així com el cens electoral. Començà, així mateix, una important reforma camperola que afavorí els pagesos rics i accelerà la proletarització. Li mancà el suport de la noblesa i fou mort en atemptat. Fracassava així la democràcia constitucional de dretes i quan la segona Duma era dissolta el 1907 i el règim tornava a fórmules de la més pura autocràcia, el poble, escalivat, posava la seva confiança en la revolució obrera. Així i tot, el tsar es va veure implicat en la Primera Guerra Mundial, set anys després, i que causaria a Rússia vuit milions de morts, a més de ferits i presoners. Així, la fam i el caos econòmic acceleraren la revolució dels soviets.

Una altra revolució del mes d'octubre fou la de 1934, a Espanya.

Però aquesta ja és una altra història. El que veim és que l'home té sempre el que es mereix, que cadascú genera els polítics dels quals és mereixedor. El tsar no podia esperar més que una pluja de revolucions, puix que les tenia sembrades en el seu jardí del Palau d'Hivern. No era el sant que ara ens volen presentar.