L'acadèmia del Bon Gust (1749)

Aquest neoclassicisme coincideix a Espanya amb l'adveniment al tron de la Casa de Borbó i com a conseqüència d'això són imitats els costums i modes de França. Així, l'esmentat Luzán s'inspira en Boileau i Moratori i la llengua castellana comença a abundar en matèria de gal·licismes. El teatre, de la mà de Moratín i altres, es torna didàctic i la crítica, representada per Feijoo, esdevé més rigorosament científica. Iriarte, Samaniego i altres renoven el gust per la faula i tot plegat no cerca altra cosa que l'alliberament del barroc. Noms com Diderot, D'Alembert, Montesquieu, Rousseau, Voltaire, Locke, Berkeley, Addison, De Foe, Swift, Goldoni , Kant, Winckelmann i Wieland es poden afegir al fenòmen cultural, també en el camp de les arts, importantíssim. Aquesta oposició al barroc havia nascuda a França durant la segona meitat del segle XVII, i llavors, acceptada a tota Europa i Amèrica, arribava al seu cim en el segle XVIII. A grans trets es podria considerar com la permanència de les teories i el gust que instaurà el classicisme francès durant el regnat de Lluís XIV. Aleshores, la lluentor política i cultural de França aconseguí que tots els països acceptassin de bon grat les orientacions estètiques, basades en la submissió a regles estrictes, del fenomen. Després, passats segles, la crítica literària acusa el neoclassicisme d'ésser pobre, fred i poc creador. Però era necessari sortir del decadentisme del barroc i no es comptava amb altra fórmula.