L'incendi de Valladolid (1561)

Aquell any succeïren dos fets que preocuparen Felip II. El desembarcament dels pirates turcs i algerians a Sóller i l'incendi de la ciutat on hi havia la Cort establerta, Valladolid, que devia tenir uns trenta mil habitants i que restaria capital del Regne fins el 1559. Era la nit de Sant Mateu, quatre hores abans de l'alba, quan un gran incendi a casa de l'argenter Juan Granado es va estendre als habitatges dels voltants. El vent del nord bufava amb força i això va revifar les flames i les féu créixer, de tal manera que tot aquell carrer de les Plateries fou consumit pel foc. Com en el Call de Mallorca, moltes d'aquelles cases tenien estructures de fusta, vigam, balconades, de manera que ben aviat tot allò eren runes fumejants i en menys de sis hores, la tragèdia s'escampà per altres racons de la població, avançant pels carrer dels Especiers i de la Civada, vies gremials en aquella època. El foc seguí vers la plaça Major, on hi havia les cases de l'Ajuntament i el convent de Sant Francesc. La gent no s'esperava desgràcia de tal magnitud i menys en diumenge. Repicaren totes les campanes per a donar l'alarma i els veïns, encapçalats en molts casos pels monjos que deixaven la clausura per traginar aigua, lluitaren contra el foc. Devers tres mil persones, sota la presidència de Francisco Tello de Sandoval es distribuïren pels llocs afectats per tal de socórrer les víctimes i tallar el foc allà on fos. Aquell incendi va durar una trentena d'hores i encara que quatre-centes quaranta cases amb tots els seus mobles i pertinences quedaren convertides en cendra, només es lamentà la mort de tres persones. Les botigues, els comerços, perderen tota la mercaderia i queviures. Potser els més previsors foren els argenters.