Un corresponsal de 'L'Intransigeant' (1936)

Miquel Ferrà i Martorell15/08/04 0:00

Aquell mes d'agost l'aviador i escriptor Antoine de Saint-Exupéry tornava d'Egipte amb fondes preocupacions de caràcter econòmic. El seu fracassat raid París-Saigon li havia deixat un dèficit mal de remuntar. Trobà però una forma d'evasió, també amb els seus riscs i emocions. En esclatar la Guerra Civil espanyola tota notícia era poca. Per això, el periòdic L'Intransigeant li demanà que anàs a Espanya com a corresponsal de premsa. Tot el que volien era la seva opinió des de l'escenari de la tragèdia. Saint-Exupéry acceptà i anà a Barcelona en avió, en el seu avió. Tal dia com avui, el periòdic publicava les seves impressions en forma de reportatge, en el front de Lleida, d'on va tornar profundament commogut.

«Deixant Lió, he obliquat a esquerra cap als Pirineus i Espanya.

En aquests moments sobrevolo uns núvols molt nets, núvols d'estiu, núvols per a afeccionats, en els quals s'obren grans esvorancs, talment llucanes. D'aquesta manera veig Perpinyà com al fons d'un pou. Estic sol a bord, somio i m'aboco per sobre Perpinyà. Hi havia viscut uns quants mesos. En aquella època feia proves amb hidroavions a Sant Llorenç de la Salanca. Quan acabava la feina, me'n tornava al cor d'aquesta petita ciutat, eternament dominical. Una plaça gran, un cafè amb música i el porto del vespre. I assistia des del meu seient de vímet a la vida provinciana. Em feia l'efecte d'un joc tan inofensiu com una revista de soldats de plom. Aquelles noies ben maquillades, aquells vianants desenfeinats, aquell cel pur... Ja veig els Pirineus. He deixat enrere la darrera ciutat feliç. Ja sóc a Espanya! Figueres! Aquí s'estan matant! El que més m'estranya no és descobrir l'incendi i les runes i els senyals de l'angoixa dels homes, sinó més aviat no descobrir res de semblant. Aquesta ciutat s'assembla a qualsevol altra. L'esguardo atentament. Res no ha marcat aquest lleuger munt de grava blanca.

L'església, que jo sé que està cremada, brilla a ple sol. No puc veure les seves ferides irreparables. Ja s'ha esvaït la pàl·lida fumerada que s'ha endut els seus daurats, que ha fet fondre, en la blavor del cel, els seus ornaments de fusta, els llibres de pregària i els seus tresors sacerdotals. No se n'ha alterat ni una sola línia. Sí, aquesta ciutat s'assembla a qualsevol altra, asseguda al cor dels camins que fan ventall com un insecte al centre del seu parany de seda. Com les altres ciutats, aquesta es nodreix dels fruits de la plana que pugen vers ella, tot al llarg dels camins blancs i no veig altra cosa llevat de la imatge d'aquesta lenta digestió que, a cop de segles, ha marcat el terreny, ha empès els boscos, ha dividit els camps i ha estès aquests canals nutricis. Aquest rostre ja no canviarà gaire més...»