Albert Camus a París (1938)

Miquel Ferrà i Martorell02/08/04 0:00

Albert Camus (Mondovi, Algèria, 1913-Villeblevin, Yonne, 1960), la família materna del qual era originària de Menorca, novel·lista, autor teatral i assagista en llengua francesa, un dels escriptors europeus moderns que han gaudit en el món de major influència i difusió, es trasllada a París, que serà des d'aquell moment la seva residència. Fill d'un agricultor alsacià havia passat la seva infantesa i joventut a Alger, ciutat a la Universitat de la qual estudià filosofia sense poder acabar la carrera per problemes de salut. Es dedicà aleshores al periodisme i durant la Segona Guerra mundial milità en la Resistència. Fou un dels fundadors del periòdic clandestí Combat, que dirigí. El seu símbol, la seva lliçó de la vida, era Sísif, aquell personatge mitològic condemnat eternament a la tasca d'empenyèr fins al cim d'una muntanya la roca que torna a retrocedir un cop i un altre. Això defineix l'home com una «passió inútil» i això lliga, d'alguna manera Camus amb l'existencialisme de Sartre. Tanmateix l'un i l'altre s'enfrontaren per motius polítics. Per a Camus, ateu com Sartre, hi ha un ideal que salvaguarda els més alts principis morals i que fa sentir com d'absurd és el món. La seva obra literària més celebrada i coneguda és la novel·la que porta per títoLa pesta, publicada el 1947 i que és una al·legoria de la condició humana a través de la descripció d'una ciutat assetjada per la pesta. Viatjà per Europa i per la Mediterrània, traduí obres de Calderón i Lope de Vega i visità Mallorca...

«Passava també llargues hores al petit claustre gòtic de Sant Francesc. La fina i preciosa columnata exhibia aquell bell color groc daurat dels vells monuments espanyols. Dins el pati hi havia llorers rosats, pebrers bords, un pou de ferro forjat al coll i del qual penjava un cullerot rovellat. La gent s'aturava a beure-hi. De vegades encara recordo el so, claríssim, que feia el cullerot en tornar a caure damunt la pedra del pou. No obstant això, no va esser la dolçor de viure el que aquell claustre m'ensenyà. En el sec batre de les ales dels coloms, en el silenci sobtadament amagat enmig del jardí, en el grinyolar aïllat de la cadena del pou, hi trobava el regust novell, però també familiar. Em sentia lúcid i somreia enfront d'aquest joc únic de les aparences. Em semblava que un gest hauria trencat aquell vidre on somreia el rostre del món. Era com si quelcom estigués a punt de desfer-se, que el vol dels coloms hagués de morir i que cadascun d'ells cauria lentament, planejant amb les ales desplegades. Només el meu silenci i la meva immobilitat feien possible la permanència del que tant s'assemblava a una il·lusió...»,

Són mots d'Albert Camus.