Alexandria i la prerobòtica (332 aC)

Miquel Ferrà i Martorell11/07/04 0:00

L'emperador Alexandre el Gran, en apoderar-se del país del Nil, funda la gran ciutat que portarà el seu nom, una població que serà la clau de la cultura antiga. Erigida entre el llac Mareotis i la mar, es va fer famosa pel seu traçat geomètric i també pel seu far, una de les set meravelles el món antic. Però hi havia quelcom de molt més meravellós entre aquells carrers i aquells edificis. Eren els savis. Els grans homes, investigadors de ciències o mestres de les lletres, que es concentraven en aquell punt geogràfic, no mancat d'estratègia militar. Però l'Alexandria que m'agradaria descatar i de la qual no se n'ha parlat tant com el tema mereix, és la de la tècnica i dins el camp de la tècnica, la prerobòtica.

Heró fou el personatge més representatiu d'aquella Alexandria de les màquines i del maquinisme. Explica un historiador, Jesús Dávila, que Heró eVel, genial matemàtic i físic, gran inventor, va descriure al llarg de la seva vida més de seixanta aparells mecànics, entre aquests el rellotge d'aigua, la turbina, la catapulta d'aire comprimit, la ventosa, la bomba d'apagar incendis, la clepsidra i moltes coses més...

«Per a la vida pràctica les arts principals són les següents: l'art del joc de corrioles, que permet aixecar feixugues càrregues que d'altra manera seria impossible moure i això, emprant aquesta tècnica, s'aconsegueix amb molt poc esforç; després l'art d'aquells que construeixen mecanismes de projecció perquè són força útils en temps de guerra i llancen a grandíssima distància projectils de ferro, pedra i altres materials; finalment l'art dels constructors de màquines, moltes vegades amb l'ajut dels mecanismes hidràulics, que aixequen l'aigua a grans altures. És important la teoria de l'aire, que Heró fa servir en els enginys de la seva obra pneumàtica i de vegades, mitjançant cordes i fils, ha imitat també els moviments dels éssers vius. No manquen tècnics capaços de construir tota mena d'artilugis moguts per aigua, com demostrà Arquimedes, o clepsidres, com les que dissenyà Heró...»

Per altra banda ens conta Kiaulehn, un altre historiador, que «amb els seus autòmates, moguts per vapor, Heró convertí els temples en llocs de misteri. Quan els focs sagrats havien estat encesos sobre l'altar, una trompeta de pedra feina un senyal i els fidels hi acudien. Aleshores, quan s'havien congregat al davant del temple, podien veure com les gran portes s'obrien totes soles. I en entrar al santuari, després de fer girar les rodes de bronze que hi havia a l'entrada, queia una pluja fina d'aigua perfumada, mentre uns ocells de bronze obrien els seus becs i deixaven sentir un cant sobrenatural...». No era exactament robòtica, però s'hi apropava. Els soterranis, sota aquell temple «miraculós», eren un obrador de jocs de corrioles i contrapesos, salts d'aigua, rodes dentades i fonts de vapor.