El príncep de Niccolo Machiavelli (1531)

Recomana astúcia i energia i que mai, el poderós, s'ha d'aturar en la seva ambició, al davant de qualsevol exigència moral. És evident que tan perversa filosofia havia de crear escàndol i així va esser. El 1595 el pare Pedro de Ribadeneyra, en el seu «Tractat del Príncep Cristià», mostra una reacció als textos maquiavèl·lics. I el mateix farà Frederic de Prússia en el seu «Antimaquiavel», on analitza amb ull crític cada capítol de l'obra de l'agosarat florentí. És en aquesta obra que llegim el que suposa, encara avui, un tema que interessa. És un punt ben actual. Pensem en Afganistan, Iraq i altres conflictes bel·lics...

«Una guerra és justa o injusta segons les causes que la provoquen. Els sobirans, encegats de vegades per les seves passions o per l'ambició, no veuen la injustícia de la seva conducta, i les accions més violentes els semblen justificades. La guerra és quelcom que només ha d'esser emprat en casos desesperats, examinant abans si és l'orgull o la raó el que ens mou a fer-la. Hi ha guerres defensives, i aquestes són indubtablement les més justes. Hi ha guerres d'interès, que són les que emprenen els reis per a mantenir els seus drets. Les armes són els seus arguments, i la sort dels combats decideix la validesa o injustícia de les seves pretensions. Hi ha guerres de precaució, que solen emprendre els prínceps per motius d'interès polític. Aquestes guerres són ofensives, però no per això menys justes. Quan el poder gegantí d'una monarquia sembla proper a vessar, inspirant una por seriosa als altres sobirans, és prudent oposar dics a la seva empenta...».

Quina influència té la fortuna en les coses d'aquest món? De quina manera es pot fer front a la sort quan és adversa?

Jo no ignor que han cregut molts, i pensen encara, que les coses d'aquest món es governen de tal manera per la providència o per la fortuna, que cap poder té la prudència humana contra els esdeveniments; i per això és inútil anar alerta amb el que ha de passar...».

Niccolo Machiavelli nasqué a Florència el 3 de maig de 1469 i després d'una vida tota plena d'esdeveniments polítics, retornà a Florència el 1527. Es trobava malament de l'estómac i volgué prendre un medicament. Atacat per còlics violents, moria el 22 de juny d'aquell mateix any. Fou soterrat a l'església de Santa Creu, en el panteó familiar, on reposà prop de dos segles, fins que lord Nassau Clavering, comte de Cowper, el descobrí i recordà als florentins que tenien entre els seus fills un originalíssim pensador en matèria política.