Un llibre recupera la història del cine a través dels seus programes de mà

«L'extensió dels fons ens va obligar a centrar-nos en una època concreta. Vam escollir els anys 30 perquè va ser l'etapa en la qual es va introduir el cine sonor», va afirmar Margalida Albertí, encarregada del projecte al costat de Xisco Barceló i Pablo Pérez-Villegas. L'estudi es va basar en set sales: el Teatre Principal, el Lírico, la Protectora, el Teatre Balear, el Cine Modern, el Saló Rialto i la Sala Born.

«La seva funció era bàsicament publicitària». Cada pel·lícula tenia diferents programes que es repartien «a l'entrada, al carrer o l'últim dia». Es dividien en dos tipus: els díptics i els encunyaments. Els primers eren «els més comuns» i, els segons, «contenien formes i solien imitar els retallables».

A començaments dels anys 30, el blanc i negre predominava als programes de mà. Amb el pas dels anys es va introduir «el color» i, també, va començar a anunciar-se un nou avenç tecnològic: el so. «Els cines es preocupaven en publicitar les novetats que el setè art implantava».

Els programes eren «derivacions dels grans cartells publicitaris». S'imprimien a la Península encara que els aspectes més locals, com el cine on es projectava el film o els horaris, s'imprimien a Mallorca. A més, servien per donar una imatge de qualitat com així feia la Sala Born, «molt preocupada a oferir una imatge selecta».