El millor novel·lista del segle (1831)

Miquel Ferrà i Martorell12/04/04 0:00

Fou considerat per Nietzsche com el millor novel·lista del seu segle, un judici que bona part de la crítica contemporània ha admès. Va viure molt i va escriure molt. La seva producció és immensa. Però en aquestes dates publicava la que seria qualificada com la seva obra mestra i, alhora, l'obra que inicià la novel·la realista. Es tracta de Roig i negre i el personatge que comentam havia nom Marie-Henri Beyle, més conegut pel seu pseudònim literari Stendha (Grenoble, 1783-París, 1842). De família burgesa, restà orfe de mare quan només tenia set anys, i n'havia fet disset quan es translladà tot sol a París. El 1800 ingressava en els exèrcits bonapartistes i feia la guerra d'Itàlia, en el decurs de la qual fou subtinent de Cavalleria i ajudant de camp del general Michaud. Després, com a membre de l'Administració imperial, viatjà entre 1806 i 1814 per nombrosos països. Arran de la derrota definitiva de Napoleó, s'establí a Milà, per dedicar-se només a la música i a la pintura. Allà tingué dos grans amors, Angiola Pietragrua i Matilde Dembowski. L'acusaren de carbonari i hagué de fugir, per retornar a París el 1821. Els carbonaris, així anomenats perquè es reunien primerament enls boscos, formaven una societat secreta i política italiana que també va tenir branques a França i que tenia per objecte el triomf de les idees liberals i la unificació d'Itàlia.

A París es dedica al periodisme. Feia crítica de música i d'art. Quan Lluís Felip pujà al tron, Stendhal fou nomenat cònsol a Trieste i, després, a Civitavecchia. Tantes experiències, tanta formació humanística, tants viatges... havien de concloure en una obra literària admirablement prolífica. Novel·les com Armancia, Vanina Vanini, La cartoixa de Parma, Victoria Accoranboni, Memòries d'un turista, L'abadessa de Castro, Lamie, Lucien Leuwen, etc. etc. Va escriure, segons deia, més per a la posteritat que per als seus contemporanis i assegurà que no seria del tot comprès fins el 1860 o 1880.

Tanmateix la novel·la Roig i negre és la més reeixida.

«Julien Sorel, fill d'un fuster, és un jove ambiciós. En temps de Bonaparte es vestí de roig, és a dir, amb l'uniforme professional de les armes, i sota la Resturació, de negre, és a dir, amb la sotana de seminarista. Amb aquesta desfressa, puix que no tenia gens de vocació religiosa, esdevé preceptor dels infants de Monsieur de Rênal, batle de Verrières, i així aconsegueix que la senyora Rênal s'enamori d'ell. A causa de la denúncia d'un servent, ha de retornar al seminari, per a seguidament ser el secretari, primer, i el confident, després del marquès de la Môle. Allà encara, sedueix la filla del seu protector que nom Mathilde. El casament sembla inevitable i de fet té les seves compensacions. Julien rep un títol de noblesa, un nomenament d'oficial i la promesa d'altres grans càrrecs. Però una carta acusadora de madame de Rênal tira per terra totes aquestes ambicions de poder. Enfurismat, Julien espera Madame de Rênal a la sortida de l'església i li dispara dos trets de pistola. Després és detingut, condemnat i executat...»