Un periodista de l'Edat Mitjana (1376)

I tots són personatges que ell coneix o ha conegut ben de prop.

Enric III de Castella, Ferran I d'Aragó, Rui López Dávalos, Pero López de Ayala, Diego Hurtado de Mendoza, Gómez Manrique, Enric de Villena, el rei Joan II de Castella i Àlvaro de Luna... És a dir, amics i enemics, persones admirades i personatges odiats, com aquest darrer, del qual escriu que «així s'eixamplava i creixia el seu patrimoni com la pesta quan s'aferrava als llocs més propers, i amb aquests mitjans posseí llocs i terres d'ordes i d'esglésies per bescanvis i vendes que ningú no gosava contradir... No callaré ni deixaré passar les coses en silenci, puix que la principal i original causa dels mals d'Espanya fou la conformada i negligent condició del rei i la cobdícia i la condició excessiva del Conestable, però en aquest cas no és de personar la cobdícia dels grans cavallers que per créixer i avançar els seus estats i rendes, posaren en segon lloc la consciència i l'amor a la pàtria per a fer guanyar els seus interessos particulars...»

És una història vella com el món. A no pocs polítics d'avui en dia se'ls podria fer el mateix retret.

Ja a la seva possessió de Batres, Fernán Pérez de Guzman tingué relació amb personalitats literàries i polítiques del seu temps, com Alonso de Cartagena, Alvar García de Santamaría, fra Gonzalo de Ocaña, el marquès de Santillana... Com diu Guzmán «moltes vegades s'esdevé que les cròniques o històries que parlen dels poderosos reis i notables prínceps i grans ciutats, són tingudes per sospitoses i no veritables, puix que mostren poca fe i autoritat, i això per dues causes, la primera perquè alguns dels qui escriuen són homes sense vergonya...»