El mite dels germans dolents (1931)

Miquel Ferrà i Martorell15/09/03 0:00

Els germans, dels quals, un d'ells, el preferit de son pare, topa amb l'enveja, l'odi o el rebuig, segons els casos, dels altres és un tema que es repeteix en el camp de la crònica, la llegenda i la mitologia de diferents èpoques i en qualsevol gènere. És una evidència que hi ha en tot això un precedent bíblic: seria, per exemple, el cas de Josep, venut com a esclau pels seus germans i que havent estat duit a Egipte, gràcies a la seva feina i el seu caràcter, arribà a esser ministre del faraó. Havent perdonat, finalment, els seus germans pel mal que li havien fet, els ajudà molt i afavorí l'entrada dels israelites en el país de Gessé. Així ho conta el «Gènesi» i aquesta història ha servit, probablement, per a molts altres arguments semblants al llarg de la història. Fins i tot, d'una òpera, Josep, en quatre actes, de Mehul, una partitura en què abunden els bells passatges i que fou per primer cop representada el 1807. El fill de Jacob i Raquel, víctima doncs dels envejosos de la seva pròpia sang, és l'etern exemple de les intrigues fratricides, tan freqüents ahir com en els nostres dies. En els aplecs de Rondaies Mallorquines d'en Jordi des Racó o mossèn Antoni Maria Alcover, gran filòleg, escriptor i folklorista, se'ns apareix un «Josep» local. Es tracta de la rondalla «Tres germans sortats», encara que en trobam de més cruels, amb crim frustrat i tot. Però comentarem aquesta, puix que la redactava i signava tal dia com avui, és a dir, el 15 de setembre de 1931, i l'havia recollida de llavis del Sen Toni Lau de Son Servera...

«Això era un pare i una mare que tenien tres fills. Com foren homos fets, determinaren anar-se'n a córrer món, i des cap de vint anys s'havien de tornar aplegar a ca seva per veure quina carrera haurien feta. Es major se'n va a un convent de molta de fama, se fa frare, sortí molt llest, desxondit i travessadís; i tan amunt se va fer que arribà a esser bisbe. Es segon s'apunta per soldat, i sortí tan valent i acorat i tot li va tan en candela, que se posa a pujar i pujar i sempre amb tanta sort que arribà a general. Però el darrer encara fou més sortat. Se posa per criat a Cal Rei que només tenia una fia. Era taiat de lluna per totes ses feines, garrit i bon al·lot, fins a nes punt que a Cal Rei tothom estava a seny perdre per ell. I qui hi estava més era la senyora princesa, que s'enamorà d'ell i amb ell l'hagueren de casar, per sortir-ne amb una vegada i no parlar-ne pus. Com féu vint anys que havien deixat ca seva, hi tornaren per fer a sebre sa carrera que havien feta...».

Els major i el segon, un vestit de bisbe i l'altre de general, tingueren una gran rebuda... Havien triomfat!

«Es darrer se presenta desfressat de pobre. Nigú el se volgué mirar: i per compassió li donaren una granera perquè almanco agranàs i se guanyàs es pa...».

Fou, doncs, sotmès, a tot un seguit de mals tractes, fins que decidí destapar la seva veritable personalitat de Rei. Castigà de seguida l'orgull dels seus mals germans. El bisbe fou rebaixat a frare i el general a soldat ras. Intervingué aquí la mare, demanant-li perdó en nom dels seus dos fills, el mateix que familiars i veïns. Accedí el Rei a perdonar, com hi havia accedit el Josep de la Bíblia... I què voleu? De vegades la sang és traïdora, però acaba parlant per si mateixa.