Neix Schrodinger, Nobel (1887)

Però tornem als mèrits de feina del nostre personatge. Després de la Primera Guerra Mundial, Schrodinger marxà a Alemanya i ocupà, des del 1921, un lloc de professor a la universitat d'Stuttgart. Havent tingut notícia de les ones de la matèria postulades per De Broglie i del concepte de l'electró com a posseïdor de propietats ondulatòries, pensà que el model atòmic de Bohr es podia modificar de manera que s'hi poguessin incloure aquestes ones. Recordem que l'electró és la partícula elemental de càrrega negativa.

Així, en l'àtom de Schrodinger l'electró pot estar situat en qualsevol òrbita entorn de la qual les seves ones de la matèria es poden projectar en un nombre exacte de longituds d'ona. Aquest fenomen produïa una ona estacionària i, per tant, en esser accelerat, no es creava càrrega elèctrica. Per tant, mentre l'electró restava en la seva òrbita, no havia de menester llum radiant i d'aquesta manera no violava les condicions de l'equació de Maxwell.

En resum: aquesta experiència ens porta a la conclusió d'òrbites separades, sense res entre elles, com a conseqüència de les propietats de l'electró i no com a deducció arbitrària de les línies espectrals.

Més en resum encara: Schrodinger és el pare de l'electró puix que en descobrí característiques fins aleshores ignorades.

La seva feina es publicà el 1926, i posteriorment es demostrà que la mecànica matricial de Heisenberg, avançada el 1925, era equivalent a la mecànica ondulatòria de Schrodinger, de manera que quan es posava de manifest l'una, es feia el mateix amb l'altra.