Manuel Azaña, president (1936)

Miquel Ferrà i Martorell12/05/03 0:00

Tal dia com avui, Manuel Azaña Díaz (1880-1940), escriptor i polític, cap del partit d'Acció Republicana, ministre de la Guerra en el primer Govern de la II República espanyola, un càrrec des del qual volgué introduir canvis avançats en l'organització de l'Exèrcit, i cap de Govern en diferents moments, és proclamat president de la República i ho serà de 1936 a 1939. Tanmateix, en acabar la Guerra Civil, s'exiliarà a França i renunciarà als seus càrrecs. Com a figura política de primera dimensió, malgrat representar el bàndol dels vençuts, eclipsà la seva segona personalitat d'escriptor, o primera, segons es miri, puix que ens ha deixat una obra literària sòlida i de valors importants. Hi destacaria la seva novel·la El jardín de los frailes, la peça teatraLa corona i els estudis crítics Vida de Don Juan de Valera, Valera en Italia, Plumas y palabras, Amores, política, literatura, entre d'altres assajos. Explica l'historiador Marcos Sanz que «la personalitat de Manuel Azaña és, sens dubte, una de les més complexes, difícils, polivalents i, si voleu, equívoques de totes aquelles que han protagonitzat el tortuós i problemàtic itinerari del segle XX. Home dotat d'una intel·ligència poc comuna, la seva biografia és plena de clarobscurs, de llums i lluentors, i també de fosques inextricables. La seva plural inquietud, el seu dilatat enginy, la seva riquesa de matisos, ja sia com a polític, com a escriptor o com a persona el converteixen en un home d'una gran perspectiva: tots els que s'hi han apropat ens donen un testimoni només subjectiu, personal, inevitablement interessat. Tan difícil és acostar-s'hi amb una mirada neta de prejudicis...»

Des dels escrits difamatoris falangistes, que li deien de malnom el Verrugas, fins a les opinions de comunistes i d'anarquistes, ens surt Azaña afavorit. Però ja voldrien molts haver tingut la seva fantàstica personalitat i el seu geni intel·lectual. Certament fou un ésser ambiciós, turmentat i contradictori. Però quina gran figura de la història no presenta els mateixos símptomes anímics? Gran orador, vegem com eren les seves paraules i els seus pensaments. Botó de mostra aquests significatius paràgrafs:

«El patriotisme no és un codi de doctrina, el patriotisme és una disposició de l'ànim que ens llança, com a aquell que ha de complir un deure, a sacrificar-nos pel bé comú; però cap problema polític té inscrita la seva solució en el codi del patriotisme.

Davant d'un problema polític greu i no greu es poden oferir dues o més solucions, i el patriotisme ens podrà empènyer o posar en tensió la nostra capacitat per a saber quina és la solució més encertada; però una ho serà, les altres, no, i encara es pot esdevenir que totes siguin errades; vol dir això, senyors diputats, que ningú no té el dret de monopolitzar el patriotisme, i que ningú no té el dret, en una polèmica, de dir que la seva solució és la millor perquè és la més patriòtica: cal que, a més de patriòtica, sigui encertada...»

Sanes paraules ara que s'acosten temps d'eleccions.