Neix el savi Ramon y Cajal (1852)

Neix a Petilla de Aragón, Santiago Ramón y Cajal, el qual, amb els anys, crearia la teoria de la neurona i obtindria el 1906 el premi Nobel de Fisiologia i Medicina. Començà el batxillerat en el Col·legi dels Escolapis de Jaca i sense ser un estudiant model, acabà els darrers cursos a l'institut d'Osca. El 1869 entrà a la Facultat de Medicina de Saragossa, estudis en els quals es llicencià quatre anys després. No havia passat un any que tenia el títol a la butxaca, quan ja hagué de marxar a servir a l'exèrcit colonial de Cuba, on gairebé mor, malalt de paludisme. De retorn a Espanya, fou ajudant d'anatomia a Saragossa. Durant tres anys va fer oposicions a càtedra, que no guanyà, i per a més «inri», a causa d'aquells esforços i d'altres mancances, ja fossin alimentàries, ja fossin higièniques, emmalaltí de tuberculosi i hagué de mantenir, una bona temporada, repòs absolut. El 1879, molt enamorat de Silveria Fañanás, es casà i quatre anys després, puix que tot arriba si ho sabem esperar, aconseguí per oposició la càtedra d'anatomia a la universitat de València. Passats cinc anys més es traslladà a Barcelona com a catedràtic d'Histologia i ja comptant amb un mínim laboratori amb bones condicions, identifica, en les seves preparacions microscòpiques, la neurona o cèl·lula elemental del sistema nerviós. Això el posà en contacte amb alguns investigadors alemanys, els més avançats en la matèria, especialment Kölliker, que esdevingué un seguidor entusiasta del metge aragonès. Mentrestant, entre 1889 i 1890 publicà les seves principals obres sobre histologia, tècnica microgràfica i anatomia patològica. El 1892 canvià de destinació. Es tractava de la càtedra d'Histologia a la Universitat Central de Madrid. Tots aquests mèrits el duien, al cap de tres anys de feixuga feina, a ocupar un seient en la Reial Acadèmia de Ciències. La publicació, el 1904, del seu llibre «Textura del sistema nervioso del hombre y los vertebrados», li valgué un darrer toc d'atenció per part dels seus seguidors i admiradors i així, el 1905 li fou concedida la medalla Helmholtz de l'Acadèmia de Ciències de Berlín i l'any següent el Nobel. El savi, com pocs n'hi ha hagut, es jubilà com a catedràtic el 1922. Continuà amb les seves investigacions fins el 1930, l'any que morí la seva esposa i el deixà en un estat de gran tristor i desànim. Quatre anys després, el 17 d'octubre de 1934, a Madrid a on vivia, abandonà aquest món.