Neix Hermann Staudinger (1881)

Miquel Ferrà i Martorell24/03/03 0:00

Neix a Worms, Hesse, el químic alemany Hermann Staudinger, premi Nobel de química el 1953, autor d'un important treball, començat el 1926, on demostrava que els plàstics de diferents tipus estaven produïts per polímers similars, on les unitats simples es col·locaven en línia recta. Recordem que un polímer és una molècula d'elevat pes molecular constituïda per unitats estructurals idèntiques i repetides i unides entre elles per enllaços covalents. Les conseqüències de tals estudis foren molt importants a causa de la gran proliferació dels plàstics després de la Segona Guerra Mundial. Staudinger, que moriria a Friburg el 1965, havia obtingut el seu doctorat a la Universitat de Halle el 1903 i després fou professor a la Universitat de Friburg, on passà la major part de la seva vida.

Treballà la naturalesa dels polímers i estudià en profunditat el midó i la cel·lulosa, polímers naturals formats per molècules de glucosa i de les quals se n'ha desprès una molècula d'aigua. Al mateix temps comprovà que les proteïnes estan formades per aminoàcids amb despreniment, també, de molècules d'aigua.

Diguem, en resum, que Hermann Staudinger, que dedicà tota la seva vida a la ciència i l'ensenyament, sobrevisqué als horrors del Tercer Reich i aportà a la humanitat el patrimoni dels seus descobriments. Va fer el que havia de fer. I són tan pocs els que ho fan o ho volen fer, solidaritzar-se amb la societat i la cultura.

Per això, avui, m'agradaria fer una reflexió en mots de Laín Entralgo: «Mitjançant l'exemple hem de fer nostres dos hàbits, dos ordes de l'amor: l'amor a la perfecció del món, i per tant a la tasca de millorar el món pel mitjà de la imaginació projectiva i el treball diari, i l'amor a la racionalitat, i per tant a l'ordinació de la vida, encara que quelcom d'aquesta pugui sobrepassar essencialment la raó, això d'acord amb les prescripcions de la intel·ligència científica. Hem de ser, per tant, conscients de les causes per les quals el nostre país ha estat marginal en la seva situació dins el món modern, per a, sense renegar del passat, però oblidant tot el que en el passat s'oposava a tal progrés, emprendre una impacient i metòdica feina de conversió històrica».

És cert que a la vista dels grans homes que han consumit la seva vida per fer un món millor, ens topam amb una gran massa humana de cada cop més deshumanitzada, més mecànica, més indiferent, que no només ha rebutjat els valors humans, que qualifica de sentimentalismes moralistes, sinó també la pràctica de qualsevol obligació social, tot veient l'autodisciplina com una bogeria i el sacrifici com quelcom propi dels ximplets. Participam de la gran màquina, del gran engranatge que se'ns imposa des de la naixença sense preguntar-nos si hem de ser alguna cosa més que una petitíssima i anònima roda dentada.