Les veritats d'en Costa (1899)

Miquel Ferrà i Martorell21/02/03 0:00

La premsa de tot l'Estat i principalment El Libera a través del seu conegut redactor Luis Morote publica el discurs pronunciat per Joaquín Costa en el Teatre Circ de Saragossa, on ens parla de com es podria regenerar el país, després de la gran derrota en la guerra contra els Estats Units i la pèrdua de les darreres colònies transoceàniques, Cuba, Puerto Rico, Filipines, Carolines, Guam, Marianes i Palaos. Diu aquell famós polític, entre d'altres coses, que «no ens podem regenerar sinó amb Governs i Parlaments silenciosos. Jo he hagut d'avorrir els ametlers, pel que semblen als polítics. Prometen un fruit esplèndit i quasi tot es queda en flor. Així com el poble arrabassa els ametlers quan les vinyes produeixen, així hem d'arrabassar molts polítics sense remei. Espanya s'ha de proposar fer-ho de debò; no es pot contentar amb el desig de fer-ho, puix que cal acabar amb els retòrics, no imitant l'exemple del pagès de Ricla, per al qual tot eren entrebancs. Espanya, agenollada, recollint el seu exèrcit de repatriats, sembla un Crist que consenteix en la pròpia mort i després demana al seu Pare perquè l'ha abandonat...».

Costa posava el dit dins la nafra. S'avergonyia de la classe política, de la monarquia, de tots els que havien fet possible que un país retardat, ho fos encara més. I afegia: «Abandonada Espanya del Cel, d'Europa, dels seus governants, no podrà complir el polític en altre lloc que no sia el poder o l'oposició, sense recordar-se de la seva persona sinó dels quinze milions d'obrers, llauradors, miners, vídues i repatriats. A Cuba han mort dotzenes de milers, vuitanta mil potser, pobres soldats; allà es falsificaven les medicines, es moria com cans dins les escombraries. I no només a Cuba. Aquí, a la Península, es moren milers de criatures a causa de la fam, de l'abandonament, del crim de les Diputacions provincials. Aquests nins són la imatge de l'Espanya afamegada, vestida amb pelleringues, una mena de mare brutalment entristida després de veure com han crucificat el seu fill, Cuba, Filipines...».

Els aplaudiments eren sorollosos i entusiastes. En Costa plorava d'emoció. I entre plors, va dir: «Valdria més ser de França o d'Anglaterra que seguir així!». I els aplaudiments foren encara més intensos... «Els polítics han desaparegut en el seu deshonor, sense deixar altre rastre que llacunes de sang. La política nova és de pietat efusiva i amb entranya evangèlica, i no té cabuda, per tant, dins els actuals partits...».

Aleshores Costa atacava Sagasta: «Ell oferí projectes de regeneració i res no ha complit. Ha enganyat novament el país, semblant-se en tot això als Reis d'Orient que sempre s'anuncien i mai no arriben...».