Els nostres emigrants (1909)

Miquel Ferrà i Martorell10/02/03 0:00

Tal dia com avui i en primera pàgina, el diari Ultima Hora feia referència al moviment migratori dels mallorquins, posant-lo en uns nivells més accessibles que no anys abans, quan des de la primera meitat del segle XIX, embarcar-se per travessar l'Atlàntic era, encara, una difícil aventura. En aquest cas, el periòdic diu que «des de fa algun temps a hores d'ara el problema de l'emigració va perdent el seu caràcter paorós. Es comença a comprendre que els perjudicis econòmics i socials que se li atribuïen no són tants com els que li posava al damunt la nostra impressionabilitat patriòtica. L'emigració ha de ser mirada com un augment saludable de la circulació de la sang nacional. Avui en dia, anar a Mèxic, Cuba o l'Argentina és com fa cinquanta anys anar de Galícia a Catalunya. Per vuitanta pessetes, el que costa el viatge de Madrid a Barcelona, es pot anar des de Vigo a Buenos Aires. La travessia dura quinze dies».

I és que el 1909 la navegació comercial havia tingut una gran empenta. Un vaixell transatlàntic començava a tenir el seu caràcter de «gegant dels mars». Recordem les mides i proporcions del dissortat «Titanic», prototipus de naus posteriors. Els periòdics mallorquins d'aquells dies anunciaven grans companyies de navegació que feien línies regulars entre Barcelona i diferents ports de les Amèriques. Tenia molta fama la Companyia Austro-Americana de Trieste, que des de la capital catalana, procedent de Trieste i Nàpols, sortia cap a Brasil, Uruguai i Argentina, comptant amb els vapors (que duien encara velam auxiliar) de setze-mil cinc-centes tones, màquines de doble hèlix i telegrafia sense fils. Aquests vaixells eren anomenats «Laura», «Alice», «Oceania» i «Kaiser Franz Joseph I». N'era el representant, un tal Sebastià Simó de la companyia «Isleña Marítima». S'hi anunciaven «espaiosos departaments i amples menjadors per al passatge de tercera classe, cuina espanyola i cambrers que parlaven en castellà. El passatge de primera i segona classe podia gaudir de luxoses cabines, grans sales estil Renaixement, esplèndides sales de música, concerts diaris per les bandes de bord, sales de lectura, cafès vienesos, sala de fumadors, capella, gimnasis, ascensors... que més es podia demanar al llarg de catorze dies? No era més falaguera la publicitat de la companyia «Navegazione generale italiana», del Lloyd «La Veloce», que feia un servei setmanal combinat entre Gènova, Barcelona, Montevideo i Buenos Aires. Per al passatge de primera i segona classe s'havia d'anar al despatx dels senyors Salom i Rullan. Per al de tercera classe i càrrega, el senyor Miquel Ordines, ambdós en el carrer de la Llibertat, al davant del Born. La flota era certament sensacional en aquells dies. Els vaixells «Princesa Mafalda», «Rei Vitorio», «Principe Umberto», «Duque de Genova», «Regina Elena», «Duque d'Aosta» i «Duque de los Abrusos»... En aquests anuncis es llegia que «el passatger de tercera classe serà allotjat en magnífiques cambres ben ventilades gaudint d'espaiosos passetjos per coberta, grans menjadors, departament per a senyores, quartos, lavabos, waters, banyos i telegrafia Marconi...»