La reconquesta d'Àguila Blanca (1933)

Miquel Ferrà i Martorell06/01/03 0:00

Els indis Utas cedien el 1868, en aquestes dates, i «voluntàriament», segons els capistosts de Washington, als conqueridors blancs, cinc milions d'hectàries de terra. Alguns anys després i a causa de la febre d'or foren altre cop obligats a retrocedir. Acabaren dins una estreta reserva i allà visqueren, abandonats i miserables, una pila d'anys. Però el 1933, a començaments d'any, un vell cap de tribu, Àguila Roja, desenterrà la destral de guerra i es disposà a seguir la lluita. Com és natural, bé sabia que les armes dels seus enemics eren massa poderoses: artilleria, avions, tancs... Només tenia per única arma moderna els llibres. I aquests llibres eren els de les lleis. Els codis. Posà en marxa els seus advocats i pogué convèncer el govern dels Estats Units de la raó de la seva causa. Els danys de l'expropiació forçada, seixanta-cinc «hiverns» abans, eren massa greus. El govern nord-americà s'entregà a la lluita movent paràgrafs de jurisprudència i articles de la llei amb veritable mestria. Però, tanmateix, hagué de capitular. I la Cort Suprema dels EUA hagué d'indemnitzar els Utas amb vuit milions de dòlars que, repartits entre els set-cents membres de la tribu, suposava un ingrés per cap d'onze mil dòlars, aleshores, una petita fortuna. Els indis, veren, poc temps després, com aquella batalla no estava acabada. Foren descoberts en els terrenys de la seva propietat uns importants jaciments petroliers. Es multiplicaren els estafadors blancs, els negociants de pocs escrúpols, o cap ni un, i les pressions «oficials». Però la gent d'Àguila Blanca, els que havien dominat antany tot el Colorado, no perderen la calma. Reclamaren la seva part proporcional en la nova i esplèndida riquesa i repartiren entre la seva gent els beneficis. Fou aleshores quan algunes companyies comercials volgueren també treure profit d'aquella gent que suposaven mig salvatge. Els ompliren els poblats de frigorífics, automòbils, rentadores, televisors... i crearen, prop del territori, sales de joc i altres negocis del sector. Però Àguila Blanca no trigà a posar ordre a tot el desgavell babilònic. Reuní el seu consell de ciutadans i, entre tots, decidiren rebutjar les ofrenes dels enemics de sempre, els colonitzadors blancs, i crearen un fons col·lectiu destinat a construir habitatges, escoles i carreteres, tot sense més esforç que el d'ells mateixos, sense perdre la dignitat ni els senyals d'identificació de la seva cultura. Això seria, en principi, una passa difícil.

Les mestres eren índies. Els arquitectes eren indis. Els fusters i els ferrers, els obrers i els artesans, també. El resultat era l'art propi. Però es toparen amb la ciència, que poc a poc s'hagué d'anar obrint camí entre les mentalitats més tancades. Així, en aquells primers temps, un pare de família anà a Àguila Roja i protestà de l'ensenyament que es donava al seu fill amb aquestes paraules: «El vostre mestre ensenya al meu fill que la Terra és una pilota. El nin està convençut d'això i ja no fa cas del que li diu sa mare, ni del que li dic jo. Ara bé, la Terra és una pell de búfal. Aquesta és la veritat i la Terra torna a ser el que ha estat sempre o, en cas contrari, m'emfurismaré i no dubteu que em penjaré a la cintura la cabellera del vostre professor...».

Una anècdota que diu molt ara que tant es parla de les identitats nacionals i les globalitzacions.