El Vesc de Cap d'Any (32 dC)

Miquel Ferrà i Martorell02/01/03 0:00

Tiberi, segon emperador romà, fill de Lívia i fill adoptiu d'August, sobrirà destre i il·lustrat, que pujà al tron l'any 14 i pel seu caràcter desconfiat executà grans crueltats, persegueix i expulsa els druides de les Gàl·lies. Els druides eren els sacerdots de la religió celta, gaudint de gran autoritat i prestigi. Tenien al seu càrrec el culte diví, els sacrificis públics i privats i les qüestions judicials. Eren educats en escoles especials i celebraven en els boscos les seves cerimònies. En esser foragitats de França, sobrevisqueren a Irlanda fins el segle V. La medicina dels druides estava fundada, doncs, en la màgia i feien servir les plantes medicinals per a guarir tota mena de mals, encara que aquestes havien d'esser arrabassades i recollides en el decurs de ritus complicadíssims, pràctiques, aquestes, que arribaren fins a l'Edat Mitjana. El més apreciat remei dels druides era, però, la famosa «herba del vesc», també anomenada, en la nostra llengua, vesc, visc, viscari i visquera. En castellà «muérdago» i en francès, «gui blanc». Es tracta d'una planta paràsita, de rames entre verdes i groguenques, penjants, formant una mata rodona. Pertany al gènere de les lorantàcies i presenta fulles lanceolades coriàcies, flors en capítols terminals i fruits en baies petites, blanquinoses i translúcides, que contenen una substància viscosa (Viscum album). La baia, un poc verinosa, és emprada en medicina popular i per a fer el visc pròpiament dit, que és una matèria aferradissa amb la qual s'unten vímets, joncs, etc. per a caçar ocells.

Així, el «vesc» representava per als druides, unit a l'alzina, arbre sagrat per excel·lència, la verdor eterna, i el consideraven sembrat per mà divina, tot simbolitzant la immortalitat de l'ànima humana. El gran sacrifici del «vesc» de Cap d'Any es celebrava el sisè dia de la lluna, que era el començament de l'any entre els gals. El lloc de la celebració era proper a l'actual Chartres i el mateix Juli Cèsar ho explicava així: «Els druides es reuneixen en una època determinada en el país dels carnuts, en una regió que és tinguda pel centre de les Gàl·lies, i en la qual hi ha un lloc consagrat els seus ritus. Allà hi van tots els que tenen algun problema o plet per resoldre, obeint, en tot cas, al dictamen dels druides...»

I diu l'historiador Fontrodona que «el sacrifici ritual del ves estava envoltat d'una complexa quantitat de cerimònies. En apropar-se la data solemne, això és, el començament de l'any gal, els deixebles del gran druida rebien l'ordre d'anunciar al poble el dia exacte de tan feliç esdeveniment. Els sacerdots druides recorrien aleshores les comarques, cridant amb entusiasme: Al Vesc de l'Any Nou! I el poble es dirigia en massa als voltants de Chartres per a participar en els actes de manera activa i directa».

Diu Toland, historiador anglès, que el vesc havia d'esser el d'una alzina que tingués com a mínim una edat de trenta anys.