Neix Toulouse Lautrec (1864)

Miquel Ferrà i Martorell25/11/02 0:00

Neix a Albi, en el Llenguadoc, Henri de Toulouse-Lautrec-Monfa, segons diuen els papers, en una nit de tempesta. Pertanyia a una de les famílies més antigues de França, els membres de la qual, amb el pas dels segles, havien emparentat, diverses vegades, amb la reialesa del país. Cercant en el seu arbre genealògic, observam, amb més curiositat que sorpresa, que la família de Toulouse-Lautrec ha format part de la nostra història, és a dir, la dels Països Catalans. Entre els avantpassats de l'artista hi figuraven aquells famosos comtes de Tolosa, feudataris dels reis de la corona Catalanoaragonesa, que participarien en les Creuades i també en les guerres dels albigesos. Tot això feia que el pintor, essent infant, fos educat com un petit príncep. Batiat amb el nom d'Henri, ja que Henri nomia també el comte de Chambord, que fou pretendent al tron de França. Fou solemnement batiat en el castell del Bosc, a Rouergue, amb un vestit blanc brodat amb flors de lis i un barret en forma de corona al cap.

La fortuna dels seus pares era immensa per aquella època: les més grans possessions del Rouergue i l'Albigeois i algunes més, no tan importants, en el Llenguadoc. Sa mare, la comtessa Adèle, comprà una bella residència prop de Bourdeus, el castell de Malromé, i allà, entre caceres a cavall, festes aristocràtiques, reunions socials... anà passant la infantesa del pintor. Diu un dels seus biògrafs que quan es reunien en el bosc, cada matí sortíen de cacera amb els seus batedors i la seva colla de cans. L'avi, conegut com el «príncep negre», morí d'un accident, quan caçava a la vall de Viaur. Era un dia gelat, del desembre del 1871, és a dir, quan el nin Henri tenia set anys. És un fet que l'artista estimaria més que cap altra cosa els cavalls i els cans. Ho duia a la sang. Son pare, el comte Alphonse, solia dir ben convençut: «Nosaltres batiam els nostres nadons de seguida, i ja tot d'una, sense esperar un moment, han de muntar a cavall!». La broma era quasi certa. Semblava doncs que aquesta vida a cel obert, de llargues cavalcades a través dels boscos, era la que havia de portar el nin Henri.

Però a diferència dels seus, la seva salut no era bona. Creixia poc, menys que els altres infants, i per tal de fer-lo créixer regularment, l'enviaren als més importants balnearis, on els metges estudiaven, entre banys d'aigües miraculosament guaridores, el seu cas. Però Lautrec patí la trencadura dels dos fèmurs, un rere l'altre, el maig del 1878 i l'agost de l 1879. Ja no va créixer més, i per a més dissort, restà mig coix i ben menut d'estatura. Tenia quinze anys. El «Petit Bijou», nom que li havia posat la seva mare (veieu-ne el retrat en la nostra il·lustració), ja no tenia sentit. Físicament malforjat, amb un rostre més lleig que hermós, s'hauria pogut enfonsar en la tristor desesperada. Però no fou així.

Reaccionà amb vitalitat. Havia trobat gran plaer en el dibuix des de la més tendra infantesa. I decidí d'anar pel camí de l'art, ben convençut, com així va ser, de convertir-se en un dels més grans pintors de tots els temps.

Miquel Ferrà i Martorell