Neix a Albi, en el Llenguadoc, Henri de Toulouse-Lautrec-Monfa,
segons diuen els papers, en una nit de tempesta. Pertanyia a una de
les famílies més antigues de França, els membres de la qual, amb el
pas dels segles, havien emparentat, diverses vegades, amb la
reialesa del país. Cercant en el seu arbre genealògic, observam,
amb més curiositat que sorpresa, que la família de Toulouse-Lautrec
ha format part de la nostra història, és a dir, la dels Països
Catalans. Entre els avantpassats de l'artista hi figuraven aquells
famosos comtes de Tolosa, feudataris dels reis de la corona
Catalanoaragonesa, que participarien en les Creuades i també en les
guerres dels albigesos. Tot això feia que el pintor, essent infant,
fos educat com un petit príncep. Batiat amb el nom d'Henri, ja que
Henri nomia també el comte de Chambord, que fou pretendent al tron
de França. Fou solemnement batiat en el castell del Bosc, a
Rouergue, amb un vestit blanc brodat amb flors de lis i un barret
en forma de corona al cap.
La fortuna dels seus pares era immensa per aquella època: les
més grans possessions del Rouergue i l'Albigeois i algunes més, no
tan importants, en el Llenguadoc. Sa mare, la comtessa Adèle,
comprà una bella residència prop de Bourdeus, el castell de
Malromé, i allà, entre caceres a cavall, festes aristocràtiques,
reunions socials... anà passant la infantesa del pintor. Diu un
dels seus biògrafs que quan es reunien en el bosc, cada matí
sortíen de cacera amb els seus batedors i la seva colla de cans.
L'avi, conegut com el «príncep negre», morí d'un accident, quan
caçava a la vall de Viaur. Era un dia gelat, del desembre del 1871,
és a dir, quan el nin Henri tenia set anys. És un fet que l'artista
estimaria més que cap altra cosa els cavalls i els cans. Ho duia a
la sang. Son pare, el comte Alphonse, solia dir ben convençut:
«Nosaltres batiam els nostres nadons de seguida, i ja tot d'una,
sense esperar un moment, han de muntar a cavall!». La broma era
quasi certa. Semblava doncs que aquesta vida a cel obert, de
llargues cavalcades a través dels boscos, era la que havia de
portar el nin Henri.
Però a diferència dels seus, la seva salut no era bona. Creixia
poc, menys que els altres infants, i per tal de fer-lo créixer
regularment, l'enviaren als més importants balnearis, on els metges
estudiaven, entre banys d'aigües miraculosament guaridores, el seu
cas. Però Lautrec patí la trencadura dels dos fèmurs, un rere
l'altre, el maig del 1878 i l'agost de l 1879. Ja no va créixer
més, i per a més dissort, restà mig coix i ben menut d'estatura.
Tenia quinze anys. El «Petit Bijou», nom que li havia posat la seva
mare (veieu-ne el retrat en la nostra il·lustració), ja no tenia
sentit. Físicament malforjat, amb un rostre més lleig que hermós,
s'hauria pogut enfonsar en la tristor desesperada. Però no fou
així.
Reaccionà amb vitalitat. Havia trobat gran plaer en el dibuix
des de la més tendra infantesa. I decidí d'anar pel camí de l'art,
ben convençut, com així va ser, de convertir-se en un dels més
grans pintors de tots els temps.
Miquel Ferrà i Martorell
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.