Els industrials mallorquins dedicats als teixits de cotó es
queixen a la premsa de la situació de crisi en què es troben. En un
comunicat diuen: «Avui tots els mallorquins tenen posada la vista
sobre el que ha de succeir amb els nostres productes després de la
pèrdua total dels mercats de Cuba i de Puerto Rico. Les fàbriques
de teixits a Mallorca són trenta-cinc, essent les més importants
les que posseeixen els hereus de Vicente Juan, i les que existeixen
a Santa Maria, Inca i Sóller. Totes elles a punt de la ruïna i es
fa necessari la declaració de port franc, amb la qual cosa es
facilitaria el muntatge de grans fàbriques i que la nostra
Diputació, en combinació amb aquests industrials, subvencionàs un
nombre determinat de joves que vagin als països més avançats per
tal de, al cap d'uns anys, implantar aquí les millores que són
imprescindibles i evitar així l'estancament de les produccions
industrials».
Des del mes d'agost, per altra banda, anaven tornant els
repatriats. Molts venien malalts, anèmics, groguencs de cara, sota
el seu uniforme de «rayadillo». No mancaven supervivents coixos o
sords o que havien perdut una mà o un ull. Els havien enganat.
Principalment els que feien la guerra des dels casinos, menyspreant
la força militar dels Estats Units. Quan pujaven als vaixells rumb
a Cuba la gent cantava: «Pasqual, amb altres soldats,/ cap a la
guerra s'embarca,/ va a jugar sa vida a Cuba/ més alegre que una
Pasqua».
Cobles patriòtiques de triomfalisme suïcida. Els americans, a
través de gloses i de cançons, eren ridiculitzats. Una altra trista
cançó, aquesta recollida per Baroja en el llibre El árbol de la
ciencia diu: «Parece mentira que por unos mulatos/ estemos pasando
tan malitos ratos; / a Cuba se llevan la flor de la España/ y aquí
no se queda más que la morralla».
Racisme, orgull, ràbia, menyspreu. Tot és reflectit, com a
resultat final d'una política desastrosa de Madrid, en la lletra de
les cançons populars del moment: «Que el Maine se hundió en los
mares,/ que hizo 'Patapún!/ Bien están con los atunes.../ esos
pedazos de atún». És terrible aquesta visió de les coses. Una nau
de guerra nord-americana, abans de la guerra i en visita pacífica
al port de l'Havana, esclata a causa d'una forta explosió el 1898.
Hi ha moltes víctimes nord-americanes. Washington acusa
calumniosament els espanyols i es declara la guerra. És evident que
Espanya era la menys interessada en una acció com aquesta. Ben
segur que era això una maniobra dels insurrectes. El Estats Units
actuaren ràpidament i com sempre. Diríem que «l'esperit de l'onze
de setembre» ja funcionava en aquell temps. Un atemptat, unes
víctimes i la màquina de guerra que es posa en marxa per a la
revenja contra tot un país. No és estrany que en aquells moments de
pànic, les muralles i els baluards de Palma i d'altres poblacions
balears fossin millor artillades i reforçades. La marina quedava
delmada. Però la gent més ingènua seguia cantant.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.