Juan de Tasis Peralba, segon comte de Villamediana, havia nascut
a Lisboa, on els seus pares havien anat tot seguint la Cort de
Felip II. Aquest curiós personatge fou molt popular a causa de la
seva mestria en els espectacles de tauromàquia, a cavall i armat
amb una llança. També era poeta, o almanco, componia versos. I a
més de fer versos, enamorava les damisel·les. El tenien per un home
elegant, que mostrava a la noblesa com calia vestir per estar a la
moda. En tots aquests afers va fer despesa de bona part de la seva
fortuna. Estant a Itàlia i per una qüestió amorosa, va haver de
fugir d'aquell país. Però no escalivà i quan Felip IV el reintegrà
a la Cort, esdevingué el seu amic d'aventures eròtiques.
Així doncs, compartien les dones i les bauxes. Fins i tot, però,
va córrer la remor que la reina Isabel de Borbó i el comte eren
amants. Allò havia d'acabar dramàticament. Aquell dia d'agost, una
mà anònima llevava la vida a Villamediana i es feia córrer la veu
que havia estat una venjança entre homosexuals. Potser ho era
també. Però aquesta versió no va convèncer el poble que veia en
aquell assassinat la participació del rei, no només per la relació
ja explicada de Villamediana amb la reina sinó també perquè Felip
IV i Villamediana estaven follament enamorats de Francisca de
Tavora.
Ho conta el gran escriptor i amic Néstor Luján, al cel sia: «Ja
tancada la nit arriba Luis de Góngora, angoixat, a la seva casa del
carrer del Niño, que pertany des de fa poc temps al seu major
enemic, Francisco de Quevedo, de qui el sacerdot cordovès, per a la
seva dissort, és llogater. Encara hi viurà tres anys abans que el
propietari el faci fora. Aquesta nit, la viu dins l'habitatge
nerviosa vigília. Fa només unes hores, en el carrer Major, han mort
un dels seus millors amics, Juan de Tasis, Comte de Villamediana.
Góngora pensa i pensa entorn al succeït: el comte sortia de palau
en el seu cotxe, en companyia de Luís de Haro, fill major del
marquès de Carpio, i en el carrer Major sortí dels portals que hi
ha a la voravia de San Ginés un home que s'apropà al costat
esquerre del vehicle, on estava el comte, i amb arma terrible,
segons la ferida, el travessà de les costelles del costat esquerre
a l'aixella dreta...».
Es sospità dels espadatxins Ignacio Méndez i Alonso Mateo, que
estaven al servei del Comte Duc d'Olivares. Góngora escriu
aleshores: «mentider de Madrid, digue'm, qui matà el comte? Ni se
sap, ni s'amaga. Sens discurs, pensau: Diuen que el matà el Cid per
ser el comte Lozano: Quin desbarat! La veritat del cas ha estat que
el matador fou Bellido i l'impuls sobirà...».
Amb aquestes figures, acudint al símil històric, Góngora acusava
directament la voluntat reial. I potser no anava gens errat.
Miquel Ferrà i Martorell
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.