Anna Frank enllestia, tal dia com avui, una pàgina més del seu
diari. Mentre fora de l'amagatall, en el carrer, els soldats
alemanys patrullaven i els nazis cercaven jueus, les persones que
sobreviuen en un ocult reducte d'un magatzem abandonat, mostren, a
cada moment, trists problemes de convivència i egoisme. És la
condició humana. Ella, Anna Frank, tan sensible, amb vena
d'escriptora vocacional, ho reflecteix. Aquesta jove judeoalemanya,
víctima de la més brutal persecució que han conegut els temps
moderns, (Frankfurt, 1930-camp de concentració de Bergen-Belsen,
1945) es va fer famosa, després de morta, per aquest diari on
narrava les vivències d'ella i la seva família a les golfes d'un
edifici de la ciutat d'Amsterdam, on restaren amagats dos anys.
Algú recollí el quadern i l'entregà després a son pare, únic
supervivent...
«No té sentit repetir-te constantment la mateixa història de les
nostres baralles i discussions, fins i tot amb detalls. Per tal
d'acabar amb això hem dividit les racions de matèries amb greix i
cadascú s'ha guardat les que li corresponen, així com la mantega i
la carn, i ens cuinam, separadament, les patates. Des de fa algun
temps ens hem concedit una petita ració suplementària de pa
integral, doncs des que són les quatre comença a obsessionar-nos
l'hora del sopar, sense aconseguir de fer callar la protesta dels
nostres estómacs buits que reclamen el seu aliment amb escandalosos
sorolls. S'acosta l'aniversari de la mare. Kraler li ha duit sucre,
cosa que ha despertat la gelosia de la senyora Van Daan, que no va
rebre la mateixa atenció quan complí anys. No et vull molestar amb
nous raonaments que s'han produït, ni crisis de planys i aspres
converses que les han acompanyat. No serviria de res.
Tot el que et vull dir és que els altres ens molesten molt més.
Ma mare ha fet la promesa irrealitzable de no veure més els Van
Daan per un espai de quinze dies. Jo em deman sempre seguit si la
convivència amb altres persones, sien les que sien, han d'acabar
necessà- riament en bregues, o si en realitat és que hem tingut
mala sort amb aquesta casta de companyia. La gent és sempre tan
egoista i tan roïna? Potser em trob en una bona talaia per adquirir
un cert coneixement de les persones, però començ a sentir
fàstic.
Ni les nostres disputes ni l'afany que tots tenim d'aire lliure
i de llibertat poden fer que la guerra acabi, i per tant hauríem de
posar tots bona voluntat a fer més suportable la nostra estada en
aquest refugi i treure'n el millor profit. Em deman per què haig de
perdre el temps en sermons. Si encara he d'estar molt de temps
tancada acabaré com una vella rebeca. I m'agradaria tant de poder
aprofitar els meus anys escolars!».
El missatge no pot ser més clar i sentit.
Miquel Ferrà i Martorell
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.