Cartes a Sofia sobre la història (1801)

Un tal Fabre d'Olivet publica, en dos toms, que il·lustren magnífics gravats de Durand i De Launnay, la seva obra Letres à Sophie sur l'histoire, editats a París, Chez Lavillette et Compagnie, rue Saint-André des Arcs, número 46. La cosa no tendria més importància si no fos perquè D'Olivet treu a rotlo una nova cosmogonia, en bona part enfrontada a la tradició, però raonada sobre cròniques antigues, llegendes, relats mitològics i comparances entre les creences religioses de la més llunyana antigor. Ens parla dels Atlants, Dives, Peris, Escites, Panxis, Cassitèrides, Amazones, Sirians, Babilònics, Medes, Etíops... i lliga caps i cues, crea un trencaclosques on tot encaixa a les mil meravelles i que ens duria anys comprovar i refusar. «Si jo tingués publicats alguns títols famosos; "Diu l'autor "si jo pogués descansar sobre els esforços que jo hagués fet per merèixer la indulgència dels meus contemporanis, jo hauria presumit de la meva obra per creure que obtindria encara quelcom de posteritat i hauria ornat el seu frontisppici amb un nom que seguiria viu en el futur, i l'hauria dedicat a Bonaparte. Però com Apel·les, entre els grecs, era l'únic que tenia el dret de pintar Alexandre, així, només pertany a l'home dels èxits l'honor de lloar Bonaparte: aquest nom, ja per sempre immortal, no pot esser profanat per les pàgines d'un llibre efímer, l'èxit del qual és com a mínim dubtós, envers d'aquell que no té garantia ni suport en la seva carrera literària. Aquestes consideracions poderoses, que aclareixen el meu zel, han posat fites al meu reconeixement; no he tingut, de cap manera, la presumpció de fer una dedicatòria: només penetrat de la feblesa de la meva obra i exposant-me als retrets de la ignorància i les mossegades de la crítica, he invocat el nom de Bonaparte com el del geni tutelar de les arts, i l'he situat aquí; semblant als antics, qui cobrien amb l'ombra del llorer la porta de les seves cases i l'altar dels seus déus, per protegir-les del cop del llamp».