La literatura de Valentín de Pedro (1930)

En aquesta data era publicada, a Ediciones Estampa, Madrid, la novel·la de Valentín de Pedro 24 horas fuera del colegio, una de les més representatives de la seva oblidada producció. Les altres novel·les, abans publicades, El arlequín azul, Una aventurera, Primera actriz única... a més del llibre de poesia Rimas de pasión, un parell d'obres de teatre, El caudillo i El veneno del tango, i encara un llibre de viatges, España Renaciente, opinions, homes, ciutats i paisatges del moment. Tot plegat, a la vista de la bona venda i de la benevolença de la crítica, Valentín de Pedro hauria pogut arribar lluny. Tenia geni, inventiva, fantasia a balquena, enginy per a confegir les paraules i crear expressions, força en els diàlegs i uns arguments picants i jovenívols, crítics i alliçonadors, que ja voldrien molts. Però ahir com avui, eren, són, temps difícils i el món literari és com un gran naufragi. Els qui decideixen quins han d'esser els supervivents té poc a veure amb les impressions del lector i els mèrits intrínsecs de cada text. I el nombre de supervivents va minvant més i més en el decurs de cada dècada. Només uns pocs privilegiats, moltes vegades per motius extraliteraris, es mantenen en el record permanent d'editorials i mandarinats de la cultura. A Valentín de Pedro li passà la guerra civil per damunt. Com tants d'altres intel·lectuals dels efímers dies de la República, si no caigué en una trinxera, degué formar part de les llarguíssimes processons d'exiliats. No ho sabem. Una escombra grisa s'endugué aquell autor que en una de les seves pàgines descrivia així l'alegria matinal a un barri de la gran ciutat: «El soroll de l'hèlix, barrenant l'aire, anuncià el pas d'un avió. La curiositat treia caps per totes les portes; obria la boca als infants, els distreia dels seus jocs de carrer; aturava el pas dels que anaven caminant... L'ocell amb ànima de ferro, creat pels homes, passava molt baix, com si s'hagués de posar en un terreny en runes d'aquells voltants. No hi havia perill d'ensopegar amb una cúpula o estrellar-se contra un gratacel. Aquell paisatge suburbà era camús: un barri de rajola "cases d'un sol pis, tanques"; arbres raquítics, i terrenys erms, que s'obren en amples perspectives de camps calcinats pel sol...».