Hoffmann i les fades (1815)

Miquel Ferrà i Martorell02/11/01 0:00

Ernst Theodor Amadeus Hoffmann (Königsberg, 1776"Berlín, 1822) publica Fantasies a la manera de Callot, obra a la qual seguiran Els elixirs del diable, Hores nocturnes, Els germans Sepapió, Les opinions del gat Murr sobre la vida, La princesa Brambilla, a més de l'òpera Ondina i tot un seguit més de narracions, peces per a piano, lieder, simfonies, obres religioses musicals i altres òperes... Adscrit al romanticisme, la seva genialitat destaca principalment en els seus contes fantàstics, on es mescla el misteri i la màgia. Tot plegat crea una atmosfera al·lucinant que toca temes com el desdoblament de la personalitat, la bogeria i el món dels somnis. Segons un dels seus crítics, estava dotat d'una gran imaginació excèntrica i alhora amb profunditat d'observació. Aquest tipus de relat no oblida les fades, aquests éssers fantàstics que gaudeixen de poder sobrehumà. Les fades, armades sempre amb la seva vareta màgica, símbol de la seva potència sobrenatural, estaven, tanmateix, sotmeses amb freqüència a lleis estranyes i humiliants. Juguen un paper important en les llegendes de l'Edat Mitjana, època en què comença a parlar-se'n. Segons el mite, les grans famílies solien tenir les seves fades protectores. Les més notables foren Melusina, Morgana, Viviana, la Dama Blanca i moltes altres. Procedeixen d'Orient. Els perses les varen transmetre als àrabs i aquests als pobles mediterranis. Segons el país europeu reben diferents noms: fairies o water-elvens a Irlanda, nokka a Dinamarca, etc.

Les nostres rondalles, tant les que recollí mossèn Alcover com les que arreplegaren altres escriptors i erudits, entre ells l'arxiduc Lluís Salvador, abunden amb la presència d'aquells personatges benefactors, cas de na Bufa-Focs, per exemple: «Hi havia un home que va quedar vidu amb una filla molt maca i es tornà a casar.

Sa madastra no podia veure aquella nina i li donava molta mala vida, fins que arribà a treure-la defora de ca seua. Ella, plora que plora, va pensar llogar-se per criada i mentre anava cercant una casa li va aparèixer una senyora molt hermosa i li demanà què tenia, que plorava tant; ella li contà que sa madastra l'havia engegada i li va dir que se volia llogar. Aquella senyora l'aconsolà i li donà dues botelles, dient-li: Quan te rentis amb l'aigua d'aquesta botella tornaràs molt lletja, però en rentar-te amb aquesta altra tornaràs a esser molt guapa...».

I en una de les nostres obres medievals més emblemàtiques, La faula, de Guillem de Torrella, un relat del cicle dels Cavallers de la Taula Rodona i del rei Artús, és a dir, del gènere tècnicament conegut com «Matèria de Bretanya», la fada Morgana hi surt igualment. Explica Martí de Riquer: «Poc abans de l'any 1375, el mallorquí Guillem de Torrella compongué, també en vers, La Faula, narració artúrica d'autèntica importància, ja que l'autor fingeix que és dut meravellosament del port de Santa Caterina de la Vall de Sóller a Sicília, sense citar el nom d'aquesta illa, on, voltat d'elements sobrenaturals, troba en un meravellós palau el rei Artús encantat i la seva germana, la fada Morgana. Tot i que el text és escrit en un provençal molt catalanitzat, alguns personatges, com els dos esmentats, parlen en francès, curiós tret de naturalitat en un ambient tan fantàstic...».