Mor el primer telefonomaníac, el popular humorista Miguel Gila

Mordaç però humà, generà somriures en els temps més dramàtics

AgènciesBarcelona14/07/01 0:00

L'humorista, escriptor i dibuixant Miguel Gila, que va ser capaç de fer somriure els espanyols en èpoques dramàtiques, va morir la matinada d'ahir a Barcelona als 82 anys d'edat, a causa d'una insuficiència respiratòria, provocada per una malaltia pulmonar que patia. Autor d'una de les frases més irònica, mordaç i surrealista que brilla en la història de l'humor espanyol, cuando yo nacía mi madre no estaba en casa, Gila va saber burlar-se de la guerra, del militarisme i de les misèries humanes, sempre penjat al seu inseparable telèfon negre.

No obstant això, arribà un moment en què va haver d'exiliar-se a l'Argentina, on es casà per segona vegada, i es quedà a Amèrica, on actuà al llarg de 26 anys des del Canadà fins a la Patagònia. El 1937, un grup de mercenaris a càrrec d'un general franquista el feren presoner i, gràcies a la gatera que duien, fallaren l'ordre d'afusellament, un episodi que, narrat infinites vegades per l'humorista, mai no se sabia ben bé què tenia de gràcia i què d'esgarrifós. No en va, en aquest tancament coincidí amb el poeta Miguel Hernández, que anys després moriria a la presó.

Gila va néixer el 12 de març de 1919 a Madrid i, segons l'autobiografia, tocà l'èxit el 1951, quan actuà a Madrid com a espontani al teatre de Montalba, on narrà un improvisat monòleg sobre la seva experiència com a voluntari de guerra. Des del seu telèfon va mantenir converses amb el president dels Estats Units, amb el Papa o amb qui calgués, vestit amb la seva inconfusible camisa vermella, que li valgué la persecussió de la censura d'aquella època, en què a Espanya el poder duia camisa blava.

«Hola ¿está el enemigo?... Que se ponga». Era un dels seus famosos monòlegs, recordat ahir per molts dels amics que havien valorat la crítica mordaç però humana d'aquest socialista que, coherent amb les seves idees, col·locà un somriure a la boca dels espanyols en les èpoques més dramàtiques. José Luis Coll lamentava ahir la «tremenda i irrepetible» pèrdua que suposa la mort d'«un geni de l'humor, un d'aquells éssers irrepetibles en centenars d'anys». Els més joves, Andreu Buenafuente, Antonio Mingote o Javier Cansado també acomiadaven amb pena el que aquest darrer definia com «un mestre, un tòtem per a tota una generació d'humoristes».