Tatie, Ernest, Hem, Papa, Ernie, Hemingstein, Hemingway,
Ernesto. Tants de noms per al mateix home. Era el dos de juliol del
1961. Damunt la taula hi havia els bitllets per tornar a Pamplona,
als sanfermines. La seva quarta dona, Mary, li havia cantat la
cançó Tutti mi chiamano bionda. Ell li va contestar: «Però jo no
som rossa». Anaren a dormir. Hemingway va baixar les escales, agafà
la clau de l'armari on s'amagaven les armes de foc i acaronà la
seva estimada escopeta del dotze. Es pegà un tir. Ernest Hemingway
posava punt final a la seva existència.
Han passat quaranta anys i la influència de l'escriptor d'Oak
Park, Illinois, continua palesa arreu del món. El seu estil, clar,
directe, precís i concís, ha conegut molts d'imitadors i
admiradors, però ningú no ha assolit el nivell dels seus diàlegs,
el seu mestratge per a la caracterització dels personatges.
Perquè Hemingway és literatura en estat pur. Ell podria haver
estat el protagonista de les seves novel·les (de fet, aquesta
frontera és molt tènue en Un adéu a les armes o en Per qui repiquen
les campanes?), perquè la seva vida va ser tan intensa o més que la
seva literatura. Itàlia a la Primera Guerra Mundial; París (i des
d'aquí bona part d'Europa) els feliços anys 20; Espanya en
múltiples ocasions, però sobretot durant la Guerra Civil; l'Àfrica
i les seves caceres, Cuba... Hemingway va passar la vida viatjant,
escrivint, estimant i bevent.
«Dret, mirava les teulades de París i pensava 'No et preocupis.
Fins ara has escrit i continuaràs escrivint. L'única cosa que has
de fer és escriure una frase verídica. Escriu una frase tan
verídica com sàpigues'. Llavors escrivia una frase verídica i a
partir d'aquí continuava endavant. Aleshores era fàcil, perquè
sempre hi havia una frase verídica que jo sabia o havia observat o
que havia sentit a dir. Quan em posava a escriue com un estilista o
com un que presenta o exhibeix, resultava que aquella tasca de
filacteri i de voluta sobrava, i era millor tallar i posar al
començament la primera senzilla frase indicativa verídica que
hagués escrit. En aquella habitació vaig prendre la decisió
d'escriure un conte sobre cada cosa que em fos familiar. Tenia
aquesta intenció present sempre que escrivia i m'imposava una
disciplina bona i severa».
Com a resultat sortí allò millor de la seva producció literària,
els contes curts. Ell, que fou un admirador de Ring Lardner, creà
un estil propi de narrar de manera continguda, amb brutalitat. El
mateix premi Nobel explicava el seu mètode en el llibre biogràfic
París era una festa, en què recull els seus anys a la capital
francesa, on tornaria el 1944 al capdavant d'una columna de
partisans llibertadors amb qui es va beure el millor whisky que
quedava a la ciutat.
A Mallorca?
Ningú no sap si Hemingway va ser mai a Mallorca. Però era amic
íntim de Gertrude Stein, que residí en el Terreno l'any 1915, i que
va recomanar a Robert Graves que vingués a viure aquí. Stein fou
qui li recomanà Pamplona, i també li féu altres recomanacions sobre
viatges, i, per tant, ningú no pot assegurar que Hemingway no
vingués a Mallorca. Mai no n'ha parlat en els seus textos,
però...
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.