Joan Baptista Despuig, en el seu testament, llegava el seu
patrimoni a la fundació del Convent de Santa Catalina de Sena, a
Ciutat de Mallorca, i nomenava els que n'havien de ser els
protectors. Posada la fundació sota l'autoritat del bisbe de la
Diòcesi de Mallorca, foren aconseguides les llicències del rei i
del nunci de Sa Santedat i foren enviades a cercar algunes monges
del convent que l'orde tenia a València. Com s'explica a la memòria
històrica d'aquest convent mallorquí editada per la Universitat de
les Illes Balears, tal dia com avui, «les monges fundadores,
acompanyades del bisbe i un llarg seguici de personatges i
autoritats, foren conduïdes al carrer de Sant Miquel on s'havia
condicionat una casa i una petita església en una propietat
adquirida el 27 de febrer d'aquell mateix any per sor Margalida de
Santa Caterina, 'olim' de la Torre, elegida priora pel bisbe Diego
de Escolano. Les altres tres monges eren sor Victòria Simanques,
sor Joana Baptista Salt i sor Maciana Balaguer».
Aquest convent prosperà. Foren construïdes moltes dependències,
part d'un claustre i una bella església, que malgrat les
especulacions urbanístiques dels anys seixanta, encara tenim la
fortuna de conservar. Una visita a aquest temple, que em recorda
alguns d'aquests edificis del XVII vists a Roma, ens ha d'admirar
pels seus rics retaules, com el de Sant Domingo in Soriano, amb
traça de Juan-Francisco Aragón i escultures d'Andreu Carbonell o el
de Sant Joan Baptista, dels mateixos artistes, i on em crida
l'atenció un curiós detall, les garnaldes o penjolls de fruites
daurades, que bé ens poden fer evocar aquell episodi de la santa i
que la gran novel·lista danesa Sigrid Undset (1882"1949), Premi
Nobel de Literatura 1928, conta d'aquesta manera: «Catalina envià
al papa cinc taronges que havia confitat i cobert amb or en fulles.
Les taronges eren aleshores una cosa rara a Itàlia. Segons el que
ens conta la tradició, el primer taronger fou portat per Sant
Domènec, que el plantà dins l'hort del convent de Santa Sabina. En
aquell obsequi hi anava una carta amb aquests mots: «En començar a
menjar-la, aquesta fruita té un gust amarg, quan la mossegam amb
santa ànsia de boca; però quan l'ànima es troba disposada a sofrir
fins a la mort per estimació al Crist crucificat i a la virtut,
aleshores té un sabor dolcíssim. Això ho he observat amb freqüència
amb les taronges, que en principi semblen amargues i fortes. Però
quan un n'ha tret el que porten dins i les posa en aigua bullent,
desapareix l'amargor; després es poden farcir amb coses bones i
fortes i se les cobreix d'or per fora. On ha anat a caure aqueixa
amargor que, segons el gust humà, és tan dolent? El se n'ha duit
l'aigua i el foc. Santíssim Pare, això passa exactament amb una
ànima que agafa amor a la virtut. En començar resulta amarg, doncs
l'ànima és encara imperfecta; però si fa servir el mitjà que és la
sang de Jesús crucificat, aleshores l'aigua de la Gràcia que està
continguda dins la sang expulsa l'amargor sensible que causa el
nostre disgust...».
No devien ser males postres aquelles taronges...
Miquel Ferrà i Martorell
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.