Monges al servei dels orfes (1859)

13/05/01 0:00

Evidentment no era com ara, qual el món, tecnificat i secularitzat per una banda i poc altruista i sacrificat per una altra, no només rebutja, en bona part, les pràctiques religioses sinó que tampoc es veu capaç de comprendre a tots aquells, pocs, molt pocs, que les volen fer l'objectiu de la seva vida. Però en aquella època dominava, sobre la societat seglar, l'esperit del romanticisme que es caracteritzava per la renaixença del lirisme, el predomini de la sensibilitat, la tornada als valors morals, la reivindicació dels idealismes i el sacrifici, la virtut heroica, per damunt del confort burgès. Aquí, a Mallorca, el capellà fundador de la Congregació de les Monges Agustines Germanes de l'Empar, veia com a poc a poc anava creixent la vocació de donar-ho tot per als pobres i els malalts entre les al·lotes illenques. Així doncs, la premsa local anunciava que «amb motiu de la festa de Nostra Senyora dels Desemparats han de tenir lloc diferents actes religiosos a l'Orator i de la Casa d'Expòsits, un mot que ben bé descriu una situació d'aquell moment tan amarg denunciat en la literatura de Pérez-Galdós. El matrimoni aristòcrata i burgès de conveniència, tot ple d'interessos econòmics i mancat de veritable amor, conduïa, quasi inevitablement, a la infidelitat conjugal. Els senyorots i les criades, quan no eren les senyores i un administrador de la casa o qualsevol altre relació d'adulteri, duien infants malvolguts al món i les monges de la Inclusa els recollien...

«Acabada la missa, prendran l'hàbit quatre Germanes de l'Empar» que en un acte solemne són vestides amb el cerimonial de costum.
No té aquesta notícia més transcendència. Hi ha un coratge silenciós en aquestes coses i la societat oblida fins al punt de només recordar-se de Santa Bàrbara quan trona. Però quina era la disposició, quin era l'esperit d'aquelles al·lotes joves que s'entregaven a la tasca altruista amb només la força de les seves mans i l'entusiasme del seu cor. Potser ens ho diria Armando Palacio Valdés, autor d'aquella desenfadada «Hermana San Sulpicio»...

«Era una al·lota d'entre divuit i vint anys, de regular alçària, rostre ovalat, d'un bru pàl·lid, amb el nas breu, les dents blanques i premudes, i els ulls, com ja he dit, negres, d'un negre intens, brodats amb llargues pipelles i un suau cercle blavós. Els seus cabells no es veien, ja que la toca cenyia el seu front. Vestia hàbit d'estamenya negre cenyit a la cintura per un cordó, del qual penjava un cruficix de bronze. En el cap, a més de la toca, portava una gran papalina blanca emmidonada. Les sabates eren gruixudes i rústiques...L'altra germana era també jove, potser més, i també més baixeta, cara blanca de cutis transparent que descobria un temperament limfàtic, els ulls blaus clars, el dentam una mica corcat, però per la puresa i correcció de les seves faccions i també per la quietud semblava una imatge de la Mare de Déu. Tenia els ulls sempre posats en terra, i no desferrà els llavis en els breus moments que allà estiguérem...»

És la bella prosa descriptiva d'Armando Palacio Valdés (Astúries,1853"Madrid,1938).

Miquel Ferrà i Martorell