L'emigració mallorquina a Orà (1391)

Miquel Ferrà i Martorell02/05/01 0:00

En els primers dies de la darrera Setmana Santa, els organitzadors d'ARCA Llegat jueu presentaren una exposició cartogràfica i un concert de música sefardí. Judit i la seva companya deixaren a l'auditori una excel·lent impressió. Amb les seves aptituds musicals però també pedagògiques, la cantant explicà el contingut de cada lletra i evocà l'aportació dels diferents calls i comunitats jueves d'arreu Europa i Àsia Menor al patrimoni general de la cançó jueva. Entre alguns dels presents sorgí aleshores una pregunta. Com devia ser el cançoner jueu de Mallorca? Quines tonades i quines melodies es podien sentir en els calls Major i Menor de la capital illenca? Jo vaig pensar una estona i de seguida vaig advertir que una probable resposta es troba en una efemèride que ens trasllada a la contrada oranesa, dins territori algerià.

El maig de 1361, reiteradament amenaçats pels cristians, moltes famílies de jueus abandonaven el calls de Ciutat i Inca i s'embarcaven secretament en apressat exili. El principal punt de destí era Orà i la costa nord-africana. El nombre de jueus mallorquins en aquells dies era de devers tres-mil. Quan el mes d'agost el Call fou atacat per una multitud de pagesos i ciutadans de les classes baixes ben pocs es pogueren salvar. Més de tres-cents foren degollats, d'altres moriren entre les flames de l'incendi de les seves cases, altres en la seva espantada fuita. La sort s'havia posat de part de tots aquells que havien previst el drama. Qualcom semblant al que s'esdevingué als que tingueren l'intuïció en els anys 30 del XX d'abandonar Alemanya poc abans que Hitler pujàs al poder.

Diem, de passada, que Orà tenia llarga tradició hispànico-oriental. Aquella ciutat, fundada pels musulmans andalusís el 902, a finals del segle XIV va veure considerablement augmentada la seva població amb l'arribada de nombroses famílies de jueus que havien fugit de Balears, com explica un cronista oranès. Eren més d'un centenar de famílies.

Conservà aquest grup la seva cultura, els seus costums i com és natural la seva música. Orà va ser conquerida pels espanyols el 1509 i passà a mans de França el 1831. En el seu escut hi figura la flor de lis, francesa, el gall, el vaixell, la mitja lluna i els emblemes de Castella i Lleó. A la fitxa del meu arxiu sobre el tema, recollida fa temps, es parla de menjars típics, «un parell de perdius amb malvasia de Càndia i una dotzena d'ous amb sucre i canyella». També em crida l'atenció una frase: «Donzella qui en tal so la miren vos parrà molt lletja per gentil que sia...».

Aquest mot verbal, «parrà», figura en el cant de la Sibil·la i molts s'han demanat el que realment significa. En aquesta frase és prou clar. És una forma arcaïca del verb «perir», amb grafies com «paria» i «pareixera», que tot plegat equival al castellà «per ecer».