Terra i mar de Lícia

Sarcòfag lici dins l'aigua prop de l'illa turca de Kekova.

05/02/01 0:00

Mehmet duia la barca amb familiaritat, com qui té la mà posada al manillar de la bicicleta i camina tranquil·lament. El sol turc del migdia pegava de valent sobre el paisatge: calcinava les roques i encenia el blau marítim com una trencadissa de cristalls lluint al sol. Un bell panorama de la Lícia antiga que conserva llargues històries de paraules i pedres d'un temps i d'una gent. Quan la proa de la barca penetrava dins una cavitat oberta a les penyes, un cop més era la cova blava amb totes les seves transparències.

Amb la fluixa Mehmet no hi tenia massa sort, perquè els peixos s'allunyaven ràpidament només de veure el seu nom pintat a la barca. Així que no servien de res, les estiradetes rítmiques que anava fent per veure si algun havia picat. La barca, emproada entre l'illa de Kekova i el poblet de pescadors d'Úçagiz, l'antiga Teimiussa, navegava per sobre d'una mena de plànol de cases amb cambres i portals: una ciutat enfonsada que, gràcies a la transparència de l'aigua, es deixava veure dins el fons poc profund del canal fet entre terra ferma i l'illa. Un dia, quan la terra tremolà, la vida i la seva història quedaren cobertes per l'aigua. Els sarcòfags licis, amb una coberta talment la quilla d'una embarcació, reposen a terra ferma o dins l'aigua, però resisteixen tots els embats. Els de la terra i els de la gent. Potser esperen el bon temps per salpar cap a un lloc que només coneix algú expert que, mentrestant, reposa dins la forma de cos com el d'aquella persona que duia peix fregit a la taula, i llavors destapava una botella de vi blanc perquè es miressin cara a cara la terra i la mar. La terra i la mar de Lícia. Era setembre i feia molta calor. Mehmet arranjava la barca, amb el seu nom pintat amb lletres vermelles damunt la fusta. Tota la seva vida.