Es dóna a conèixer, per primer cop fora de la presó una secta
italiana, arrelada a Nàpols i anomenada La Camorra, l'origen de la
qual sembla coincidir amb el retorn dels Borbons a aquella ciutat i
país. En un començament l'acció dels seus membres era la d'ajudar
els presoners empresonats més pobres, mitjançant una caixa mútua de
socors, per la qual els tancats rebien doblers, tabac i aliments.
La Camorra fou perseguida i vençuda moltes vegades però sempre, al
cap d'un temps, reapareixia. I així, els seus membre creaven
estols, grups, quadrilles de combat, ben sovint amb la complicitat
de la policia i fins i tot, d'algun ministre del rei o d'un alt
dignatari de l'Església. Poc a poc anaren inventant els seus
impostos i en recaptaven a cases de joc, tavernes, tota mena
d'establiments i també els burgesos, als quals protegia de si
mateixa, i el poble, que els aplaudia incondicionalment.
El 1848 els camorristes s'associaven amb la revolució general i
aleshores un prefecte de policia, un tal Don Liberio, els proveí
d'armes de foc i explosius, nomenant-los «guàrdies cívics», amb la
missió de posar ordre a Nàpols fins que Garibaldi arribàs. En
sentir-se els amos de la població, els camorristes assaltaren
cases, saquejaren negocis i executaren tota mena de malifetes. Un
cop establerta la monarquia, el nou ministre de policia, com ens
explica l'historiador Jean-Charles Pichon, que nomia Spaventa,
abolí la guàrdia cívica i en una sola nit en detingué tots els seus
caps. Els altres militants fugiren i entraren en la clandestinitat.
Tanmateix una acta de Francesc II, el 1860, obria les presons
napolitanes i més de mil camorristes, escampats pels carrers,
s'apoderen dels comissariats i procedeixen a la destrucció de tots
els arxius. De cada vegada amb més poder, participaren en les
eleccions i aconseguiren un sector de poder. En aquells dies,
Nàpols estava en les seves mans i també sota les seves
arbitrarietats. Dos anys després, el Govern de Roma declarava
Nàpols en estat de setge i les tropes entraven en acció. El
setembre de 1862 semblava que tot s'havia acabat per a la secta.
Tres-cents camorristes estaven tancats a les presons de Tremiti i
Florència. Però del calabós al carrer, La Camorra anà reviscolant
altre cop i així, un dels seus caps principals, acusat de traïció
pels seus membres, era secretament jutjat i executat. Això era el
1877. I de llavors fins avui, quan encara forma part dels grups
il·legals que la policia considera com a sindicats del crim
organitzat, el mateix que la Màfia.
De tant en tant, els diaris de Nàpols en parlen. Però les seves
branques són molt més extenses i en trobam als Estats Units, a
l'est d'Europa, a l'Àfrica i altres indrets on exploten els seus
negocis fora de la llei.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.