Ressuscitar a El Jem

La impressionant obra que deixaren els romans per terres africanes tenia capacitat per a uns trenta mil espectadors. Una gentada, comparat amb els habitants que actualment habiten la ciutat: potser quinze o disset mil? O arriben als vint mil?

Assegut a la part alta de l'amfiteatre, el visitant mira cap a l'espai el·líptic de l'arena sense espectacle. El sol es fica per entre els arcs potenciant colors daurats a les pedres; enlluernant, a vegades. Llavors l'esguard es dirigeix envers les teulades i terrats que envolten les pedres romanes, amb els minarets de les mesquites i alguns arbres que creixen i creixen. Fins a l'infinit del predesert tunisenc. No es veu res que pugui fer competència, ni tan sols per alçada, a la construcció de fa devers mil vuit"cents anys. Uns obrers apedacen un poc per aquí, un poc per allà; però el conjunt es manté en bona forma. Fa mirera. Als afores, a la carretera que va a Sfax, hi ha el museu, que és una imitació d'una casa romana amb patis i interiors que contenen preciosos mosaics que són les imatges d'un temps i d'una vida.

Instantànies de déus, gent, animals i plantes que poblaven la terra animada. Les restes del naufragi d'una història que, si el guardià no ens veu, és possible palpar amb la punta dels dits. I ressuscitar els morts i els vius.