Ressuscitar a El Jem

Vista de l'amfiteatre d'El Jem, a Tunísia

23/12/00 0:00

Cada instantània, cada postal de la memòria, cada imatge retrobada es converteix en un punt de les mirades i sentiments d'un temps. Com un puntet posat al mapa dels nostres itineraris. D'aquestes referències n'hi ha que es recuperen amb molta més nitidesa que les altres, amb detalls claríssims sobre el lloc i el moment. Són aquestes imatges ben clares les que ara duen per terres tunisenques, a la línia que quasi dóna lloc al començament del desert. Allà, al final d'una carretera que es fon dins el paisatge, hi apareix la presència perenne d'altres temps, d'altres gents. El Jem i l'orgull de la ciutat: l'amfiteatre.

La impressionant obra que deixaren els romans per terres africanes tenia capacitat per a uns trenta mil espectadors. Una gentada, comparat amb els habitants que actualment habiten la ciutat: potser quinze o disset mil? O arriben als vint mil?

Assegut a la part alta de l'amfiteatre, el visitant mira cap a l'espai el·líptic de l'arena sense espectacle. El sol es fica per entre els arcs potenciant colors daurats a les pedres; enlluernant, a vegades. Llavors l'esguard es dirigeix envers les teulades i terrats que envolten les pedres romanes, amb els minarets de les mesquites i alguns arbres que creixen i creixen. Fins a l'infinit del predesert tunisenc. No es veu res que pugui fer competència, ni tan sols per alçada, a la construcció de fa devers mil vuit"cents anys. Uns obrers apedacen un poc per aquí, un poc per allà; però el conjunt es manté en bona forma. Fa mirera. Als afores, a la carretera que va a Sfax, hi ha el museu, que és una imitació d'una casa romana amb patis i interiors que contenen preciosos mosaics que són les imatges d'un temps i d'una vida.

Instantànies de déus, gent, animals i plantes que poblaven la terra animada. Les restes del naufragi d'una història que, si el guardià no ens veu, és possible palpar amb la punta dels dits. I ressuscitar els morts i els vius.