Temps de Bruixes (1908)

Miquel Ferrà i Martorell23/10/00 0:00

La premsa de Madrid conta històries estranyes. Com diu Federico Bravo, «en els mesos de la tardor, quan la capital, vençudes les calors, es reintegra al seu ritme normal de quefers, les bruixes es fan madones de moltes cases de Madrid. És famosa la bruixa de la «Ribera de Curtidores», que a les dotze en punt aixeca el vol des de les teuladetes d'un habitatge d'aquella avinguda, no tota sola, sinó acompanyada d'un lletgíssim mascle cabrit. Els periodistes posen setge a la casa, però, malgrat reunir-se allà, precísament, a les dotze de la nit, algunes vegades, no aconsegueixen de veure-la, ni moltíssim menys fotografiar-la. Els veïns asseguren que no és un invent, que és veritat, i en algun tavernó del barri fins i tot hi ha cops de puny per dir un parroquià jove mentider a un parroquià vell...

Diuen que també hi ha la bubota de La Latina, que mai no es va poder saber de quina casa era, ja que tan prompte s'apareixia a la cuina d'una casa que en el dormitori o la saleta d'una altra. Asseguraven que tenia forma de dimoni, amb banyes i cua, però sense forca. Llavors, en el darrer pis d'un edifici del carrer de la Montera hi habita una jaia vídua que afirma que cada nit conversa amb el seu espòs, mort trenta anys enrere. L'assumpte passa al domini públic i moltes senyores, que es troben en circumstàncies semblants, és a dir, que han perdut el marit, no perquè se n'hagi anat de casa seva sinó perquè dorm a la tomba, comencen a freqüentar el pis de la velleta. Ella, bona comerciant, converteix les consultes en un sanejat negoci. Cobra una pesseta per sessió, que en aquells dies equival a no menys deu mil pessetes d'ara, i posa les senyores en comunicació directa amb el seu mort. Com s'ho fa? Els periodistes no ho arriben a aclarir...De tot això se'n parla molt als cafès, el Pombo, per exemple, que és on es reuneixen Juan Ramón Jiménez, Ortega y Gasset, Ramón Gómez de la Serna...escriptors que aleshores tenen entre vint i trenta anys. Un altre famós establiment, el Café de Naranjeros, era pintat pel cronista Antonio Velasco: «Estava situat a la plaça de la Civada, a mà dreta, segons anam a Porta de Moros, davant del mercat. Allà es congregava molta gent del baix món...Alberg nocturn d'aquells que no miren prim, dels bohemis, dels provincians, dels lladres i estafadors. D'aquest cafè i d'una certa cambrera rossa hi ha molt per a contar. Allà, les bauxes inacabables d'un famós picador de toros, sempre acompanyat d'uns senyorets fatxendes. Allà madò Candelas, que compra i ven joies i és una autèntica mestra en encisaments i bruixeries. Allà l'endevinadora gitana Agustina...»

La tardor i les bruixes. Sembla que era una psicosi generalitzada a la capital d'un país en decadència.